La veritat és que com homenatge a Granados, deixa molt a desitjar, ja que la proposta utilitza el seu nom tan sols per vendre un producte, i és que dels quatre ballets que van interpretar la Compañia Nacional de Danza al Gran Teatre del Liceu, un de sol (Anhelos y tormentos), va ser dedicat a aquest grandíssim compositor; malauradament va ser el que menys em va agradar.
Enric Granados (Lleida, 1867 – canal de la Mànega,1916) compositor i pianista català, que juntament amb amb Albéniz fou el creador de l’escola catalana moderna de piano. És conegut per la seva obra pianística, especialment per la suite Goyescas. Va crear una escola de piano a Barcelona, l’Acadèmia Granados, que ha produït una llarga llista de rellevants pianistes com Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Va morir en el naufragi de la nau Sussex, al canal de la Mànega, en ser torpedinada per l’armada alemanya en el transcurs de la Primera Guerra Mundial.
Aquest ballet, ANHELOS Y TORMENTOS (🐌🐌+ 🐚), malgrat que no em va agradar gaire, va ser el que potser tenia un aire més contemporani, ja que els altres tres eren de caràcter molt més clàssic, especialment l’ùltim. El dia que vàrem assistir, divendres 4 de març era l’estrena absoluta d’aquest ballet. Un piano a sobre de l’escenari, interpretat per Rosa Torres-Pardo i la música de Enrique Granados … El amor y la muerte, Vals, Mazurka; Danza Oriental, El ángel de los claustros.
La coreografia és responsabilitat de Dimo Kirilov. La seva posada en escena em va semblar massa fosca i poc adient per un teatre d’aquesta grandària; segurament hauria resultat molt millor en un espai on els espectadors estiguessin molt propers als ballarins. A mi em va semblar una coreografia trista, gris i força avorrida per la reiteració dels seus moviments, malgrat que tenia moments de gran bellesa estètica.
Però el programa de la nit va començar amb una coreografia de William Forsythe, THE VERTIGINOUS THRILL OF EXACTITUDE (🐌🐌🐌+ 🐚) força espectacular pels seus ràpids moviments i pels colors vius i molt contrastats dels tutús de les ballarines amb les malles d’ells. La música en aquest cas era de Franz Schubert i interpretada per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Malgrat que aquesta coreografia va ser estrenada l’any 1996 a Frankfurt, la Compañia Nacional de Danza era la primera vegada que la interpretava i també aquesta nit era la seva estrena a l’estat espanyol.
La segona part la van protagonitzar músiques ben diferents… Chopin i Glazunov; es va iniciar amb aquesta tercera coreografia IN THE NIGHT (🐌🐌🐌+ 🐚) de Jerome Robbins, estrenada l’any 1970 a New York i que també la Compañia Nacional de Danza interpretava per primer cop divendres passat al Liceu. La música de Frédéric Chopin interpretada per tres parelles amb duets diferenciats i una darrera escena on les tres parelles dansen plegats. Un ballet pel meu gust excessivament clàssic.
L’ultima coreografia, RAYMONDA DIVERTIMENTO (🐌🐌🐌🐌), va ser l’única en la que van participar tota la companyia amb un total d’onze parelles de ballarins. Aquesta coreografia és de José Carlos Martínez, inspirada en les versions de Marius Petipa i Rudolf Nureyev. No es pot negar pas la bellesa d’aquesta dansa clàssica, estrenada s Sant Petersburg l’any 1898 i per part de la Compañia Nacional de Danza l’any 2013 al Teatro Guerra de Lorca. La música és del compositor rus Alexander Glazunov.
Malgrat que a mi particularment m’agrada molt més la dansa contemporània i el ballet clàssic molt sovint em carrega, haig de reconèixer que aquest ballet és bellíssim i necessita d’una sincronia perfecta, que poques companyies de dansa aconsegueixen portar-la a escena amb la qualitat en què la vàrem poder veure divendres passat.
Direcció Artística: José Carlos Martínez
Direcció Musical: José María Moreno
Compañia Nacional de Danza
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
