Aquesta és una crònica que em fa molta mandra escriure-la i és que quan estàs veient un determinat espectacle i veus que no pots connectar en absolut i per altra banda t’adones que a tothom li ha agradat molt, penses que l’equivocat ets realment tu… i que potser no tens el dia.

De totes maneres, crec que no m’acaben d’agradar els treballs d’aquests dos germans, ja que al desembre del 2014 els vàrem veure per primera vegada i tampoc ens va acabar de fer el pes; en aquella ocasió es tractava de LE VOCI DI DENTRO i d’un text de Eduardo de Filippo que el vaig trobar força fluix… malgrat que l’actuació dels germans Servillo, en aquella ocasió em va agradar molt més que ara.

LA PAROLA CANTA no es tracta en realitat d’una representació teatral amb un argument que es pugui seguir amb un fil conductor; es tracta més aviat, de dos monòlegs que cada un dels germans fan en solitari i alternativament …. l’un recita textos en napolità i també en italià, desgranant poemes napolitans i també petits fragments de teatre… l’altre ens canta un recital de cançons napolitanes, sense tenir massa bona veu… i és que és actor i no pas cantant; cançons que a més a més, no estan traduïdes amb els imprescindibles subtítols, per tal de què els espectadors ens puguem assabentar del seu significat; nosaltres amb cara d’incredulitat per no acabar d’entendre gairebé res, envoltats per tot arreu d’italians que viuen a Catalunya; a poc a poc et sents una mica/molt estrany, en veure que riuen i aplaudeixen… i a tu el que veus no et diu res…. encara pitjor, no t’agrada gens, per molt que posis els 5 sentits en intentar-ho.

Un inici prometedor i al mateix temps avassallador que sobrepassa la nostra capacitat de lectura del subtitulat d’una torrencial lletania que parla de la Nàpols real que no de la turística ….. “Napule c’a canta / Napule c’a feta / Napule e’ delinquenza / Napule senza speranza / Napule ci sta ‘o sole / Napule ci sta ‘a luna...” Un retrat descarnat, desinhibit, apassionat, turmentat i també amorós del Nàpols de Mimmo Borrelli.

Nosaltres creiem que coneixem prou bé la ciutat de Nàpols i l’estimem moltíssim; hem estat en forces ocasions i no de pas per unes hores, sinó patejant-la durant una bona pila de dies; posem atenció en el que ens recita en Toni Servillo, perquè de ben segur ens ha d’interessar… però res… impossible. No podem connectar amb l’espectacle.

El Solis String Quartet posa la música en directe, i solament en fan vibrar en una ocasió quan realitzen un “solo musical” sense els germans Servillo; ens dóna la sensació que les cançons populars que ens interpreta Peppe Servillo, no les coneixem pas o no les sabem reconèixer, malgrat que ens agraden força les cançons napolitanes; únicament reconeixem un parell d’elles … Maruzzella i Dove sta Zazà, però la veu de Servillo no ens ajuda a apreciar-les com ens agradaria a nosaltres.

El que he dit al començament… seria jo que aquella nit no vaig saber apreciar l’art dels germans Servillo, perquè en finalitzar un bon grapat de persones es van posar dempeus i els aplaudiments van sonar atronadors. A mi, sincerament no em va agradar… és més si hagués anat sol, segurament hauria intentat sortir abans del final de l’espectacle.