Amb força retard (més d’una setmana) publico la nostra valoració d’aquesta producció teatral, malgrat el nostre entusiasme i també, com veieu amb la màxima puntuació cargolaire d’aquest blog. El fet és que hem prioritzat altres publicacions d’altres propostes teatrals a les que si podríeu assistir i no pas a aquesta que tenia totes les entrades exhaurides al Teatre Lliure.
Segons el seu autor, Alberto Conejero, Premi Ceres 2015 al Millor Autor Teatral, aquesta obra està inspirada lliurement en la figura de Rafael Rodríguez Rapún, estudiant de mines, secretari del teatre universitari La Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys de les seves vides. Rodríguez Rapún va morir un 18 d’agost de 1937, amb 25 anys, –just un any després que Federico– a l’Hospital Militar de Santander. Li havien ferit uns dies abans en el transcurs d’un atac aeri prop de la població càntabra Bárcena de Pie Deconcha.
Una habitació d’un hospital militar prop de Santander; dos homes que no es coneixen i que estan obligats a compartir les hores terribles d’un compte enrere que potser s’acabarà a la matinada amb la mort d’un dels dos. Un secret cobert de remordiments i un nom que ressona per les parets de l’habitació: Federico. Només queda la custòdia d’uns documents i manuscrits com un últim gest d’amor.
Al final d’una llarga nit, amb el mar com a soroll de fons, retronen els trets. Estan afusellant els condemnats a mort. Rafael espera el seu torn i és al moment de sortir que el soldat que l’ha custodiat li diu el seu nom “me llamo Sebastián y voy a cumplir dieciocho”. És la confessió d’un amic que unes hores abans era un enemic desconegut. És el símbol de què davant les persones no manen les banderes ni els bàndols, dues persones que es volen entendre no necessiten imposar ideologies ni fer valdre la força de les armes. Senzillament cal parlar i escoltar.
Som testimonis de la trobada de dues persones que encarnen dues visions diferents, un és guardià de l’altre, porta una creu al coll i un fusell. A mesura que van posant paraules a les seves culpes van apropant-se, es comuniquen i s’acaben necessitant a poc a poc per acabar fosos en una gran abraçada.
Rafael és tinent d’artilleria i està presoner, el seu pròxim final fa que es decideixi a confiar en el jove soldat que el vigila i plora en explicar-li el seu amor per Federico, la culpa que sent per haver-lo abandonat i la necessitat de convèncer-ho perquè els escrits del poeta que guarda a casa seva no es perdin. “Pagarán por cada lágrima y cada muerto… los que te han obligado a estar aquí. Esos pagarán. Y los perseguirá la vergüenza hasta el último de sus días”
La piedra oscura era el títol d’una obra de teatre de Garcia Lorca, que no se sap si va estar perduda o no es va acabar d’escriure i de la que només es coneixen els personatges i els moments inicials i que versava sobre el tema de l’homofòbia.
L’autor, Alberto Conejero, va dur a terme una investigació durant més de dos anys, parlant amb testimonis directes i familiars de Rafael, que va conèixer molt jove a Federico Garcia Lorca i amb el que va mantenir una relació en l’entorn cultural de la II República Espanyola. A partir del que coneix escriu la ficció al voltant del que imagina que va poder ser la ultima nit de Rafael sota la vigilància d’un noiet que fins al començament de la guerra treballa al camp i vivia amb la seva mare. En aquesta ficció hi barreja noms, dades i dates absolutament reals, en un intent de deixar palesa la necessitat de preservar la memòria col·lectiva, de no oblidar.
Segons Pablo Messiez, el director d’aquesta proposta “El texto habla de la importancia de la memoria y de mantener los relatos de generación tras generación a través del poder de la palabra, de cómo cada uno de nosotros quedamos en la memoria de los otros. Es algo sobre lo que hay que volver una y otra vez. Y qué mejor que a través de Lorca y del teatro. Es una función que habla de la esencia del teatro, de repetir cada noche las palabras para que la historia no se olvide”.
Una vibrant i emotiva proposta que continua plantejant interrogants sobre el nostre passat més recent i el destí dels oblidats. Els dos actors, Daniel Grao i Nacho Sánchez han estat nominats als Premios de la Unión de Actores y Actrices 2016, per aquest espectacle. Han estat unes interpretacions molt convincents que ens han emocionat fins a la llàgrima. Magnífic l’espai sonor amb els sorolls “de fora” que condicionen als personatges i amb ells a tots nosaltres.
Rafael Rodríguez Rapún i unes paraules del poeta Federico García Lorca, escrites al seu amic
Autor: Alberto Conejero
Direcció: Pablo Messiez
Intèrprets: Daniel Grao (Rafael) i Nacho Sánchez (Sebastián)
Escenografía i vestuari: Elisa Sanz \ Il.luminació: Paloma Parra \ Espai sonor: Ana Villa i Juanjo Valmorisco \ Ajudant de direcció: Javier L.Patiño \ Cap de producció: Nadia Corral
Coproducció: Centro Dramático Nacional i Lazona
