Diumenge passat vàrem poder assistir (per fi), a un nou concert dirigit per Kazushi Ono, que malgrat que és el director titular de l’OBC, no apareixia per Barcelona des del passat mes d’octubre. L’espera però, va pagar la pena, perquè com veieu per la valoració cargolaire de la capçalera, va resultar un concert magnífic.
L’altre dia ja us vaig deixar escrita una crònica de l’assaig d’aquest concert i de la roda de premsa posterior, en el que Kazushi Ono, ens va avançar alguna de les línies que vol seguir per la temporada vinent. (Si cliqueu en aquest enllaç, podreu accedir a la mencionada crònica).
El programa d’aquest concert va ser el següent:
1 – XAVIER MONTSALVATGE (Girona 1912 – Barcelona 2002)
Manfred. Suite (🐌🐌🐌+ 🐚)
Manfred és, sens dubte, un dels poemes més personals de George Gordon Byron. Possible confessió encoberta de l’amor incestuós que l’autor sentia per la seva germanastra Augusta, l’obra va inspirar Schumann i Txaikovski, i també, molts anys més tard, el català Xavier Montsalvatge. Atret des de molt jove pel món de la dansa, Montsalvatge va fer de Manfred un ballet , que es va estrenar l’any 1945 al Teatre Coliseum. La seva música ens permet descobrir una partitura de caràcter molt simfònic, amb influències rítmiques de Stravinsky, sobre la qual sembla planar també l’ombra de Strauss.
2 – ROBERT SCHUMANN (Zwickau, Alemanya 1810 – Endenich, Alemanya 1856)
Concert per a piano i orquestra en La menor, op. 54 (🐌🐌🐌🐌)
Al piano, com a solista vàrem tenir la gran sort de poder veure la gran interpretació del cubà Jorge Luis Prats, que ens va deixar a tots amb ganes de mes… i això que com el públic de l’Auditori, estava fascinat i el va aplaudir de valent, va tenir l’amabilitat d’interpretar fins a 5 bisos, cosa que jo crec mai havia vist en un concert de música clàssica.
Robert Schumann va escriure una de les obres cabdals del repertori per a piano i orquestra amb aquest concert. Allunyat del concepte de concert clàssic, es tracta d’una composició de gran exigència per al solista a causa de la musicalitat i la sensibilitat que cal imprimir a la partitura, estructurada en tres moviments, els dos últims encadenats sense interrupció.
3 – JOHANNES BRAHMS (Hamburg 1833 – Viena 1897)
Simfonia núm. 4 en Mi menor, op. 98 (🐌🐌🐌🐌🐌)
La quarta és la més severa i densa de les quatre simfonies que va compondre Brahms. Particularment, el final de la Quarta simfonia mostra una síntesi molt original i profunda entre el classicisme romàntic i les formes barroques. Les quatre simfonies de Brahms constitueixen una de les culminacions del gènere simfònic del segle XIX i s’han mantingut constantment al capdamunt del repertori simfònic fins a l’actualitat.
La interpretació d’aquesta simfonia per part de l’OBC, crec que ha estat un dels millors moments que he viscut escoltant a l’orquestra.
La promesa de Kazushi Ono, de què en les temporades vinents dirigirà la interpretació les quatre per ser gravades en directe, és un gran repte per l’OBC per poder aconseguir una qualitat similar a l’obtinguda en aquest extraordinari concert.
