Dissabte vam anar a La seca – espai Brossa, per tal de veure un monòleg protagonitzat per la Gemma Martínez acompanyada per la Paula Sendim. En el programa de mà indicava que es tracta d’un monòleg musicat, visceral i metamòrfic.

Una dona està en crisi. Una revista en l’avió en què viatjava feia una proposta als nens, escriure una carta per a ells mateixos, una carta que guardaran i llegiran quan sigui grans. I decideix emprendre un viatge en el temps escrivint aquesta carta al seu jo del futur. Vol obrir la carta en el futur per viatjar al passat, al passat del futur que és el present de l’ara.

“Una idea que em salva l’ara,

que m’ajuda a surar

en el fang on m’he ficat,

és pensar que la piltrafa

que sóc ara,

em salvarà més endavant”

Aquest fet, escriure una carta, desencadena una anàlisi sobre el que pot tenir valor per recuperar en un futur, que és el que té sentit de la seva vida actual que pagarà la pena recordar i a més li serà útil per tirar endavant en el futur. Assistim a una autoflagel·lació, un qüestionament de tot el que fa, es culpa a ella mateixa, culpa als altres de l’aparent buidor de la seva vida.

La carta és un pretext, el catalitzador del viatge que fem per superar una crisi, esmicolar la realitat, el que tenim a dins, per a intentar recompondre-se de nou, al final. La crisi obre un mur aparentment infranquejable entre nosaltres i el nostre futur.

Perquè entrar en crisi és dur, i sortir-ne és un xut d’eufòria. I pel camí estaria bé aprendre alguna cosa. Però sovint passa que el que sabem en aquell moment de lucidesa, ens sembla tan evident que no ens hi cap al cap que se’ns oblidarà. I se’ns oblida.

Aquest monòleg neix de la necessitat de no oblidar. Perquè potser si recordem, n’aprendrem per la propera patacada. Sense por, sense vergonya, sense censura. Namasté.

El text i la direcció de Lara Sendim han dotat la posada en escena d’una dinàmica i una agilitat que pal·lien la duresa del que estem escoltant. La música amb el piano, i amb altres elements musicals i la veu de la Paula Sendim acompanyen magníficament la interpretació extraordinària de la Gemma Martínez. Córrer, nedar, escriure, estripar papers, jugar a llençar els papers estripats a la paperera, encendre i apagar llums, fer gimnàs, …. lluny de “despistar-nos” focalitza la nostra atenció i ens fa ser més conscients del neguit monumental que està vivint la nostra particular protagonista.

Malauradament nosaltres vàrem assistir a una de les darreres representacions a La Seca, però creiem que es tracta d’una proposta molt aconsellable, per si teniu ocasió de veure-la en algun altre lloc.

Dramatúrgia i direcció:  Lara Sendim

Repartiment: Gemma Martínez i Paula Sendim

Música: Paula Sendim \ Disseny d’il.luminació: Bernat Bosch \ Fotografía: Clara Bes, Céline Gravez i Sergi Fuster

Producció: Cristina Ferrer