Dimarts al vespre ens vam apropar a l’Antic Teatre per tal de veure una proposta que és el resultat d’un treball d’investigació de tres directores (una basca, una catalana i una italiana). Amb trajectòries diferents per aplicar diferents mètodes de creació escènica sobre un tema comú.
La idea original, textos i dramatúrgia són de Rakel Ezpeleta que també ho interpreta. ERBESTE es crea entre Barcelona i Gasteiz. Durant el procès Rakel Ezpeleta ha treballat per separat amb les tres directores; amb aquest material escènic s’hi ha composat la dramatúrgia final.
Erbeste és una dona amb vocació d’artista que ens explica tots els seus esforços per trobar el lloc que creu que li correspon. En moviment continuo, anant d’un lloc a l’altre amb la seva maleta i les seves il·lusions. Disposada a fer el que calgui perquè li donin una feina en el món de l’espectacle. Disposada a cantar, interpretar i fins i tot ballar claqué, encara que com diu no li agrada. Càstings i més càstings, esperes pendent d’una trucada que mai no arriba. Erbeste vol arribar a ser capaç de ser el que la resta pugui demanar-li que sigui. Acostumada a adaptar-se i intentar encaixar.
Però arriba un moment que se’n adona que no ho aconseguirà, però que no té prou valentia per reconèixer que ha fracassat. En el camí s’està oblidant de les seves arrels i ha perdut moltes oportunitats de tenir una altra vida. Erbeste mostra la realitat d’una dona que se sent sempre fora de lloc: la relació d’un mateix amb la seva memòria, amb les expectatives alienes i el desig de pertinença.
Rakel Ezpeleta ha creat aquesta peça mostrant les seves coses petites per parlar-nos de les grans. I ho fa des d’aquesta mirada seva que ho sosté tot. Perquè aquesta peça ens ensenya a sostenir el cos quan ja sembla que hem perdut tot control sobre el mateix. Un cos descontrolat que a través dels seus escarafalls intenta complaure a l’altre. Un cos disposat que s’atreveix a tot. Un cos que ensopega amb el món i decideix dedicar-li una última cançó, un últim ball, un últim sopar. Així, una mica entre l’amor i el despit que sent el que irremeiablement s’abandona en els braços de la vida, esperant que el dia de demà sigui millor que l’anterior.
Tots som una mica Erbeste, aquest personatge que s’apassiona i es baralla tant amb el present per no fer balanç, per no explicar-se a si mateixa el que ja no va ser, la qual cosa ja segurament no serà.
Una proposta arriscada amb una acurada posada en escena. Rakel és posseïdora d’una sensibilitat capaç d’arrossegar-nos per on vol amb la seva magnètica mirada. Una peça que anima a continuar perseguint els somnis i a tornar intentar demà el que no has aconseguit avui.
Genial !!!
Teniu una última oportunitat de veure aquesta magnífica proposta, dimarts vinent 1 de març, a les 21 hores.
Idea original, textes i dramaturgia: Rakel Ezpeleta
Creat amb la col.laboració de les directores: Simona Quartucci, Iñaki Rikarte i Neus Suñé
Intèrpret: Rakel Ezpeleta
Ajudant de dramatugia i direcció: Esther Belvis \ Música original: Daniel Higiénico i Rakel Ezpeleta \ Coach actoral: Blanca Martínez \ Coreografía “L’espera”: Elisenda Moya \ Disseny d’il.luminació: Hèctor Boada
Correcció i/o adaptació lingüistica: Imanol García (euskera), Haizea Urrutia (euskera), Mikel García (Euskera), Colin Morgan (anglès), Nuria Casas (català), Jaume Rigol (català), Anne Laure Feuillastre (francès)
Co-producció: Cía Errateke – Plataforma l’Específica – BAD
