Gairebé dues setmanes després d’assistir a la roda de premsa (enllaç d’aquella crònica), on es va presentar aquesta producció, els voltaires ens apropem de nou al TNC per poder-la gaudir; 13 actors i 1 actriu omplen la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb el text d’Arthur Schnitzler de la mà de Xavier Albertí. Un institut mèdic i el món polític interaccionen de tal forma que les decisions que es prenen en un afecten les decisions de l’altre.
Lluis Homar és el professor Bernhardi, dirigeix un prestigiós hospital universitari a Viena i pren una ferma decisió, negar l’entrada a un sacerdot per administrar l’extremunció a una jove pacient que morirà de septicèmia provocada per un avortament clandestí. El metge defensa la seva postura tot dient que la pacient creu que se’n sortirà i no és conscient del final; la presència del capellà li desvetllaria la mort inevitable i li provocaria una angoixa evitable.
El capellà, Albert Prat, denuncia aquesta actitud contrària a la religió catòlica, i la condició de jueu del professor porta el conflicte al Parlament on el ministre de Culte i Educació, Manel Barceló, amic del professor, hi haurà de prendre decisions.
El petit incident amb el qual comença aquesta obra no passaria de ser un problema protocol·lari si no anés guanyant transcendència davant una actitud ètica del professor que es nega a disculpar-se d’un fet que ell no considera inadequat i que el portarà a l’enfrontament obert amb els estaments socials dominants. Un sotsdirector amb ànsies de poder, magníficament interpretat per Joel Joan, farà tot el possible per ajudar a la caiguda del professor i “construir” una junta mèdica a la seva conveniència.
Pep Cruz és la cara oposada de l’oportunista en el paper del doctor Cyprian, fidel a Bernhardi. Albert Pérez interpreta el doctor Löwenstein, el defensor més visceral del professor, Joan Negrié interpreta al doctor Filitz i Roger Casamajor al doctor Scheimann que amb una ferida a la galta ens mostra la seva actitud d’exmilitar i antisemita. Silvia Ricart, l’única dona del repartiment, encarna a la infermera Ludmilla i serà el testimoni de la conversa entre el capellà i el metge, sent la seva declaració fonamental.
La resta del repartiment també magnífica, Jordi Andújar com a conseller del ministre, Oriol Genís que interpreta a l’advocat defensor de Bernhardi, Rubèn d’Eguía en el paper del fill, absolutament perdut en aquest enfrontament i Jacob Torres, amb una escena fugaç que ofereix l’ajut del seu diari per rehabilitar el nom del professor però que aquest rebutja perquè no vols ser ostatge de cap ideologia.
Segons comenta Xavier Albertí “El professor Bernhardi” advertia d’un nazisme encara per arribar, “despullava els mecanismes de manipulació i adulteració ideològica controlats pel poder” i proclamava aquell “Déu ha mort” de Nietzsche. Massa crítica per la època, les autoritats de l’imperi austrohongarès no van permetre que l’obra d’Arthur Schnitzler s’estrenés a Viena el 1912 i durant anys va estar prohibida. El mateix any 1912 va estar estrenada a Berlín.
Arthur Schnitzler (1862-1931) era neuròleg, dramaturg i novel·lista. El seu pare tenia una clínica similar a la que apareix a l’obra. De fet, el text té alguns “ressons autobiogràfics”: Quan ell tenia 10 anys d’edat va viure com el seu pare fundava la Poliklinik Allgemeine que oferia tractament gratuït als pacients sense recursos, la princesa Pauline von Metternich i l’arxiduc Rainer van assumir el protectorat. Els atacs antisemites contra els membres jueus de l’Institut no van trigar a arribar.
El text ha estat adaptat i molt escurçat per Lluïsa Cunillé (l’original tenia una duració de més de 5 hores), ens presenta un constant debat sobre l’ètica, la dignitat, la responsabilitat i la llibertat de consciència.
Una obra estructurada bàsicament en duets on el professor ens va mostrant la seva personalitat, la seva dignitat, el seu rigor professional i el convenciment d’una feina ben feta. Destacaria bàsicament els duets amb un tête-à-tête el doctor Ebenwald (Joel Joan) amb el professor i doctor Flint, ara ministre de Culte i Educació (Manel Barceló) i amb el seu contrari en aquest duel, el capellà Franz Reder (Albert Prat) que reconeix privadament el seu error però no ho vol fer públicament.
Una gran urna de vidre presideix un escenari blanc i asèptic on passem de l’hospital a casa del professor o al despatx del ministre tan sols amb algun canvi de la taula i les cadires. El fum que de mica en mica omplirà l’urna vol representar la nimietat que ha iniciat tot el procès i ha provocat la caiguda del professor arrossegant amb ell el seu fill que també iniciava la seva carrera a la institució. La posada en escena equipa als personatges d’ordinador, mòbil i vestuari contemporani en un intent de mostrar que el que ens està explicant situat a la Viena del 1912 és totalment contemporani.
Com sempre que podem, vam assistir al col·loqui que es va celebrar després de la representació i que ens ajuda a entendre el que hem vist damunt l’escenari i ens ha permès copsar l’apassionament d’en Xavier Albertí per aquest text.