Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment.
L’Avar va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière, estrenada al Palais Royal de París en 1668. Sergi Belbel va realitzar aquesta adaptació per a la producció estrenada al Festival Grec del 1996, dirigida per ell mateix i protagonitzada per en Lluís Soler.
Ara, aquella versió ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic en el text, el vestuari i l’escenografia. Segons ell mateix ha comentat, L’avar és una de les obres més perfectes amb les quals mai ha treballat per la “dosificació de la intriga i l’equilibri aconseguit entre comicitat i pedagogia“, una de les obsessions de Molière.
Ens situem a París a finals del segle XVII, a la casa d’Harpagon, un home vidu i terriblement avar, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. Els seus dos fills, Elisa i Cleante pateixen l’avarícia i l’egoisme del seu pare.
Al tema de la cobdícia, l’afany de diners i la usura criminal, Molière hi uneix el de la imposició de la voluntat paterna quan és un obstacle per a l’amor i la felicitat dels joves, i encara també el tema del vell enamorat. Una peça més de la seva crítica a la societat burgesa.
Harpagon vol casar la seva filla Elisa amb Anselm, vell i ric, disposat a prendre-la sense dot, però Elisa vol casar-se amb Valeri, que ha aconseguit entrar a la casa d’Harpagon contractat com a intendent. Al mateix temps, Harpagon i el seu fill, Cleante, rivalitzen per l’amor de Mariana. Per ajudar el seu amo, el criat de Cleante, l’Escletxa, roba l’or d’Harpagon. Acusat en fals, Valeri revela el seu amor per Elisa. Aquest tradicional recurs de la confessió acaba desfent el nus de tota la intriga: Anselm descobreix que Mariana i Valeri són els fills que creia perduts en un naufragi. Al final, ambdues parelles de joves podran casar-se i Harpagon quedarà satisfet de recuperar el seu preuat or.
Joan Pera s’adapta perfectament a aquest paper fent seus tots els ressorts de l’humor utilitzats per l’autor, la comicitat de les pròpies paraules i els gestos que les acompanyen. La seva avarícia és tan exagerada que el converteix en un personatge grotesc que amb la seva por, les seves sospites i el seu deliri paranoic ens fa riure.
Una tragicomèdia on tots els personatges menteixen tret del mateix protagonista que és l’únic que és honest, no enganya a ningú en el marc de la seva obsessió pels diners i la seva avarícia.
Malgrat que no és pas el tipus de teatre que ens agrada més (preferim el teatre contemporani)… ens ha semblat un bon muntatge, amb una excel·lent direcció, malgrat que utilitza una escenografia força austera, ens dóna el marc suficient de l’època en què es desenvolupen els fets. Cal destacar l’estudiadíssim vestuari realitzat per Maria Irujo. La interpretació d’en Joan Pera està envoltada d’unes bones interpretacions dels altres actors que l’acompanyen; destaquem els personatges dels fills interpretats per Júlia Barceló i Manu Fullola, i el de Valeri interpretat per en Ricard Farré, actors que feia temps no veiem treballar i als que hem trobat prou convincents i mesurats en els seus personatges.
Amb aquest muntatge, segons va comentar en Pou a la roda de premsa de presentació (veure la nostra crònica), … el teatre Goya fa un salt mortal en la seva programació habitual, sempre centrada en textos de teatre contemporani, apostant aquesta vegada per una peça clàssica.