– Teatre – INVERNADERO (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 14/02/2016

Un text “fred” que ens presenta un món hostil, un terror insinuat en una clínica de repòs, que és tot el contrari del que sembla. Un centre on viu el terror, confinat en uns despatxos o en unes habitacions hospitalàries; i diem que és una clínica de repòs però el món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder.

fotografia de Ros Ribas

fotografia de Ros Ribas

Un dia de Nadal marcat per un naixement i una mort. Roote, el director de la institució és un ex coronel, alcohòlic i una mica alienat, allunyat de les persones de les quals hauria de tenir cura i assistit, vigilat, controlat per la seva mà dreta, en Gibbs, que manté en tot moment un fals somriure tot esperant el seu moment. Dominen un espai on s’ha instal·lat l’horror i l’aniquilació psíquica i total, la negligència i el desemparament i, naturalment, l’assassinat, la desaparició impune i el mutisme institucional. I aquest mecanisme del poder establert és tan ferotge i voraç que s’acabarà autodevorant en aquest indret asèptic, tranquil, fraternal.

Memorable l’escena on els tres personatges més inquietants de la institució, Roote, Gibbs i Lush, comparteixen uns whiskys en aparent harmonia i que culmina amb l’arribada de Tubb i el regal de Nadal que fan “els subalterns” al director. Potser el personatge menys aconseguit és el de l’única dona, la Srta. Cutts que interpreta una femme fatale però a la que no acompanya ni la dicció ni la seva impostada gestualitat.

fotografia de Ros Ribas

fotografia de Ros Ribas

Harold Pinter (1930-2008) va escriure la peça el 1958 i va esperar fins al 1980 per portar-la ell mateix a escena com a director. 15 anys més tard va interpretar el paper de Roote sota la direcció de David Jones. La peça té un component autobiogràfic, ja que ell mateix, el 1954, es va presentar com a voluntari en un experiment en el Maudsley Hospital de Londres, que va resultar un tractament amb elèctrodes i sons d’altíssima freqüència. Va manifestar que va passar forces dies tremolant de cap a peus i va trigar temps a oblidar-ho. Curiosament, en el col·loqui posterior a la representació, van comentar que avui dia encara es continuen realitzant aquests tractaments en els hospitals psiquiàtrics.

L’estil de Harold Pinter,  s’ha etiquetat com a “teatre de l’absurd” (iniciat per Beckett, Ionesco i Genet), ja que parteix usualment d’una situació aparentment innocent, absurda i amenaçadora causa d’una conducta peculiar d’algun personatge que resulta incomprensible per al públic, i a vegades, per la resta dels personatges. A més, les obres de Pinter també es caracteritzen per partir de fantasies eròtiques i obsessions, gelosia i odis, i per això també han estat qualificades de “teatre de la inseguretat”.

El premi més important de la seva carrera, el Nobel de Literatura, li és atorgat per l’acadèmia sueca l’any 2005 per ser “Qui en les seves obres descobreix el precipici sota la irrellevància quotidiana i les forces que entren en confrontació a les habitacions tancades”.

fotografia de Ros Ribas

fotografia de Ros Ribas

En aquesta obra Pinter dóna la paraula als botxins i deixa a les seves víctimes en un inquietant fora de joc: ni les veiem ni les sentim, només Lamb, empleat servil, és la víctima idònia que lligarà els dos mons.

L’escenografia ens presenta una plataforma circular amb una escala de cargol que separa els diferents espais (despatx del director, sala d’oci o sala de “tortures”) segons gira el mecanisme. Aquests canvis d’escena queden una mica alentits amb uns fosos en negre que encara ho fan més evidents.

El muntatge que ens han presentat al Teatre Lliure va ser estrenat el 16 de gener del 2015 al Teatro Palacio Valdés d’Avilés i va fer temporada al febrer i març del 2015 al Teatro de la Abadia de Madrid, on tornarà a partir del 2 de març.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Molt enriquidor el col·loqui final que ens ha ajudat a entendre el que acabàvem de veure damunt l’escenari.

Autor: Harold Pinter – Versió: Eduardo Mendoza
Direcció: Mario Gas
Interprets: Gonzalo de Castro (Roote)\ Javivi Gil Valle (Tubb)\ Carlos Martos (Lamb)\ Ricardo Moya (Loob)\ Isabelle Stoffel (Srta. Cutts)\ Tristán Ulloa (Gibbs)\ Jorge Usón (Lush)
Escenografía: Juan Sanz i Miguel Angel Coso \ Vestuari: Antonio Belart \ Il.luminació: Juan Gómez-Cornejo (a.a.i.) \ Espai sonor: Carlos Martos Wensell \ Ajudant de dirección: Montse Tixé \ Ajudant d’escenografía: Juanjo Reinoso \ Ajudant de vestuari: Clara Echarren \ Ajudant i técnic de so: Asier Acebo \ Cap tècnic i maquinària: Iñigo Benítez (Armar) \ Tècnic de llums: José Luis Vázquez \ Regidora: Isabel Echarren \ Producció executiva: Paco Pena \ Distribució: Salbi Senante
Coproducció: Teatro del Invernadero i Teatro de la Abadía
hivernacle de cargols

hivernacle de cargols

Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s