Aquest matí he assistit a una roda de premsa diferent i molt divertida, perquè s’ha fet en un lloc que estimo molt, la Granja Viader; aquesta granja del carrer d’en Xuclà, que va ser fundada l’any 1870 i en on es va crear el “Cacaolat” l’any 1931. Avui en dia és, sens dubte una xocolateria reconeguda internacionalment.
Tot fent una xocolata calenta amb melindros assistim a la presentació de la producció teatral EL FLORIDO PENSIL (Nenes), que a partir de demà mateix, 11 de febrer es podrà veure al Teatre Poliorama.
Aquesta producció, nosaltres ja la vàrem poder veure, ara fa ni més ni menys que 20 anys!!!, quan ho penso, m’esgarrifo de la rapidesa del pas del temps; llavors va ser amb la versió masculina i va tenir un gran èxit a Barcelona ciutat amb molts mesos de representacions, a les que es van afegir més de 200 representacions de “bolos” per tot el territori de Catalunya.
Ens la presenta el director d’aquesta nova versió, Fernando Bernués, que ara podrem veure amb la seva versió femenina, amb un repartiment de luxe: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas.
Tornem a la mateixa escola; aquella en la qual les aules estaven presidides per la Santíssima Trinitat de la Creu, la fotografia del “Caudillo” i la de José Antonio… però aquesta vegada entrarem per la porta que tenia gravat en el llindar un cartell que deia “Nenes”; les mateixes escenes que ara fa 20 anys, però adequadament reformades i un parell de noves.
Elles van sofrir doblement aquesta (des)educació, primer com a alumna i després com a dona, ja que el que l’escola pretenia amb elles va ser industrialitzar la producció de mestresses de casa a base de matèries com “Labors” o “Llar”.
Les cinc actrius, una per una ens expliquen els seus personatges… els que interpreten com alumnes petites: la filla d’emigrants que són addictes al règim de Franco, la filla de família roja apassionada per la lectura, la filla de pagesos, molt però molt catalana, la filla de comerciants i la nena “pija” i rica…
… i també el paper d’adultes que els ha tocat en sort: la madre Angustias, la solterona i una mica alcohòlica, el capellà que va calent, la criada gallega, la professora de gimnàstica i la inspectora Falangista de la Secció Femenina; Victòria Pagès, es queixa perquè li ha tocat treballar de valent, ja que ella ha d’interpretar fins a 5 personatges.
“Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho” Pilar Primo de Rivera, 1942.
Aquesta versió és bilingüe, les converses “oficials” dins de l’escola són en castellà, com en aquella època…. els diàlegs entre les nenes al pati, en català.
El col·loqui està previst pel dimarts 8 de març. Intentarem anar-hi en aquesta data. Segur que ens ho passarem d’allò més bé, recordant aquells anys negres que nosaltres vàrem poder “viure” sense potser adonar-nos tant, de les idees que ens introduïen al cap, amb aquella mena d’idiologia gairebé nazi, i que tant ha condicionat les nostres vides.
L’ambient de la presentació ha estat, de disbauxa continuada, de rialles i bromes durant toooooota l’estona, fins que apareix a l’hora de preguntes, el tema dels “titellaires” que han estat empresonats a Madrid; ens despertem a la realitat i ens trobem de nou pensant que aquesta democràcia és molt feble…. i que fa una certa por, tornar a aquelles èpoques on la llibertat d’expressió era únicament un somni.
