Nadia Ghulam nascuda a Kabul, el 4 de juny del 1985 viu a Badalona amb una família catalana que la va acollir fa 10 anys. Havia aterrat a Barcelona per sotmetre’s a diverses operacions per reconstruir-li la cara, gràcies a l’acció de dues ONG i la família d’acollida.

El 2010 va publicar el llibre El secret del meu turbant, que signava juntament amb Agnès Rotger i que va rebre el premi Prudenci Bertrana, llibre que per cert, vam aprofitar per comprar.

El 2011 va protagonitzar un documental, Tornar a Nadia, i finalment el 2014 va pujar als escenaris per explicar en primera persona la seva història a NADIA. Aquell espectacle, que es va estrenar al festival Grec, arriba ara a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya en vuit funcions i nosaltres vam tenir ahir el privilegi de veure’l.

Aquest documental escènic ha estat dirigit per Carles Fernández Giua que també intervé amb Eugenio Szwarcer i la mateixa Nadia.

La vida de la Nadia és un exemple de superació, quan tenia vuit anys una bomba cau a casa seva, a Kabul, i li provoca greus cremades a tot el cos i ferides a la cara que la deixen sis mesos en coma, dos anys a l’hospital i 14 intervencions quirúrgiques. El seu germà Zelmai desapareix i el seu pare es trastoca. En aquest temps, estirada al llit de l’hospital, decideix que en sortir es farà passar per home per poder treballar i d’aquesta forma poder alimentar la mare i les dues germanes.

.… i va passar deu anys, amagada sota aquell turbant….

Ens va explicar el que va fer per sobreviure i com sense saber llegir ni escriure va aconseguir aprendre a negociar començant per una permuta i guanyant en cada canvi. De com els contes que li explicava la seva mare la van ajudar a viure amb esperança dia a dia. De com va construir un pou sense saber-ne. De com es va dedicar a la cria de coloms. De com utilitzava la fona i pedres per defensar-se d’homes que eren dues, tres o quatre vegades més forts, més grans que ella.  I com de dolorós, va ser perdre els amics que no van poder acceptar el seu “retorn” a la seva autèntica identitat de Nadia.

Segons comenta Carles Fernández, van conèixer a la Nadia i les seves innombrables converses amb ella li van donar el fil argumental, un viatge a l’Afganistan per conèixer el país i rodar les imatges li va donar el context periodístic que buscava.

El testimoni de la Nadia humanitza la història en majúscules. “Vivim de titulars, i arriba un moment que ens insensibilitzem i ens oblidem que allà hi ha persones amb els seus somnis i aspiracions”. És la mateixa Nadia qui, quan encara vivia a Kabul, va decidir explicar la seva història, farta que els mitjans periodístics la fessin protagonista de portades sensacionalistes.

Nadia ha aconseguit estudiar educació social i porta un blog dedicat a la gastronomia afgana. Treballa de forma molt activa com a portaveu del seu país i el seu somni és tornar per canviar coses.

Segons un proverbi afgà: “L’esperança és amarga, però els seus fruits són molt dolços”.

Nadia en acabar la seva narració ens mira als ulls i ens diu: després de cada nit, de ben segur vindrà un nou dia. Jo ara estic vivint el meu dia

Direcció: Carles Fernández Giua

Amb: Carles Fernández Giua, Nadia Ghulam, Eugenio Szwarcer

Disseny d’espai i vídeo: Eugenio Szwarcer \ Il·luminació: Lluís Martí \ So: Damien Bazin \ Ajudanta de direcció: Sílvia Dotti

Producció:  Grec 2014 Festival de Barcelona, CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), La Conquesta del Pol Sud