El dissabte de la setmana passada tornem a veure una òpera; la segona en menys de 24 hores i amb un resultat molt millor, malgrat que tampoc per tirar coets. Aquesta vegada es tracta de TURANDOT de Giacomo Puccini, òpera que ja hem vist forces vegades, malgrat que la que em porta millors records va ser la que es va programar al Gran Teatre del Liceu per la temporada 1999/2000, amb una magnífica posada en escena de la nostra Núria Espert.
Aquesta producció que hem pogut veure als cinemes ha estat retransmesa en directe des del Metropolitan Òpera House de New York als cinemes de tot el món. A Barcelona té l’exclusiva els cinemes Icaria Yelmo i cap allà ens hem arribat.
Dues dècades després de Madama Butterfly, Puccini tornava a l’Extrem Orient, en aquesta ocasió, a la Xina, per desenvolupar la que va ser la seva obra pòstuma, Turandot. Aquesta òpera però, va quedar inacabada a la mort de Puccini, i va ser completada per Franco Alfano; va ser estrenada a la Scala de Milà l’any 1926, dos anys després de la mort del compositor… i malgrat aquesta circumstància, va gaudir d’una gran acceptació des de llavors, amb fragments que han sobrepassat la línia del públic melòman, per arribar al gran públic: “Nessun dorma“, “In questa reggia” o “Signore, ascolta”.
A la Xina mil·lenària, qui vulgui casar-se amb la princesa Turandot s’haurà de sotmetre a una arriscada prova: Encertar els tres enigmes que la jove els proposi. Si fallen alguna d’aquestes endevinalles, el candidat a aconseguir el seu amor pagarà amb la seva pròpia vida l’error.
La veritat és que la posada en escena de Franco Zeffirelli deixa molt que desitjar, perquè vol ser tan espectacular que es torna antiquada, farragosa, barroca i fins i tot sufocant (malgrat que sembla que als nord-americans aquestes opulències els hi encanten pels nombrosos oh !! …. i els aplaudiments a cada escenografia “nova” que apareixia); es tracta d’una posada en escena que es va estrenar a la Scala de Milà el 1983 i encara mes recarregada pel MET al 1987.; no em va agradar gens ni mica i en bona part em va espatllar la vetllada; em va semblar que volia aparentar la mateixa grandiositat que una pel·licula de Hollywood d’aquella època, evidentment sense aconseguir-ho.
El millor de tot i sense cap mena de dubte, va ser poder escoltar la grandíssima veu de la soprano sueca Nina Stemme, en el paper de la princesa Turandot, també amb una molt bona expressivitat interpretativa.
El Calaf de Marco Berti, és molt poc creïble, perquè ni el seu físic ni la seva edat, dona per protagonitzar un dels més importants papers de la història de l’òpera; malgrat aquest aspecte segurament menor, la seva veu de tenor és sòlida i bonica, encara que potser ja no la millor per un repartiment del millor teatre d’òpera del món.
Crec que la soprano Anita Hartig va estar una altra troballa d’aquesta vetllada, la segona millor veu de tot el repartiment, interpretant una Liu excel·lent, que ens va arribar a emocionar tant en l’aspecte teatral com per la seva delicada veu.
El baix Alexander Tsymbalyuk va complir amb el seu paper sense sobresortir.
La direcció Musical de Paolo Carignani, va estar correcte sense mes, segurament perquè esperàvem més, acostumats com ja estem a veure direccions orquestrals memorables a la que aquest teatre d’òpera ens té acostumats.
Director Musical: Paolo Carignani
Direcció artística i posade en escena: Franco Zeffirelli
Turandot: Nina Stemme // Liù: Anita Hartig // Calàf: Marco Berti // Timur: Alexander Tsymbalyuk
Vestuari: Dada Saligeri – Anna Anni // Il.luminació: Gil Wechsler // Coreografia: Chiang Ching
