Un concert que de nou esperàvem amb il·lusió, ja que era el retrobament amb l’anterior director de l’OBC, Pablo González, al que enyorem moltíssim després de la seva substitució aquest any passat pel nou director japonès Kazushi Ono, que segurament és molt bo, però al que no veiem el pèl; en canvi Pablo va saber integrar-se ràpidament en la cultura d’aquest país i fins i tot va aconseguir parlar català de forma força fluida. La seva forma de dirigir ens agradava moltíssim.
Ara ha tornat per un cap de setmana a dirigir l’orquestra, després d’haver estat dirigint-la des de la temporada 2010/2011 i precisament ho ha fet amb una altra Simfonia de Mahler, que sembla és una especialitat de l’OBC, perquè quan interpreten les músiques d’aquest compositor, els seus concerts són absolutament rodons.
1 – GUSTAV MAHLER (Kalixte, actualment República Txeca 1860 – Viena 1911)
Simfonia núm. 3 en Re menor
La Tercera de Mahler és la simfonia més gran de totes les que s’han escrit mai, una catedral musical on Mahler va aplegar tots els efectius sonors imaginables: una orquestra amb més de cent músics, un cor femení, un cor de nens i una veu solista.
La Tercera simfonia de Mahler és una obra tan extensa, plena de significats, variada i extrema, que supera, en aquests àmbits, qualsevol altre projecte simfònic amb el qual es pugui comparar. Mentre que a la primera i segona simfonia Mahler adopta el punt de vista de l’home que pateix i lluita, en aquesta l’autor s’endinsa fins al cor mateix de l’existència per posar música a la natura, al món, a tot el cosmos.
Aquesta simfonia es pot descriure com un viatge filosòfic ascendent des de la matèria física, com a primera etapa, fins a l’amor, com a última i més elevada estació. Mahler va posar títols als moviments i a la simfonia sencera; després els va anar canviant i, al final, va decidir deixar la música sola, sense cap nom ni explicació.
Tanmateix, conèixer aquests títols ens permet seguir millor el programa que el compositor tenia al cap:
El primer moviment, enorme, grandiós i terrible, mostra les forces salvatges de la Creació i s’havia de dir «El despertar de l’estiu».
El segon s’havia de titular «El que em diuen les flors del prat»
El tercer, «El que em diuen els animals del bosc»
El quart, «El que em diu la nit», fa referència a la naturalesa humana, introduint la veu d’una mezzo que canta un fragment del Zaratustra de Nietzsche.
El cinquè moviment, s’havia de titular «El que em diuen les campanes del matí», i fa referència als àngels.
El sisè i conclusiu moviment és un temps lent emotiu i optimista, que havia de portar per títol «El que em diu l’amor». Així doncs, l’última parada, l’estadi més elevat del viatge, és l’amor.
No cal dir que un dels moments més grandiosos de la simfonia és quan la veu humana entra a participar en aquesta orgia de músiques, amb la participació de la mezzosoprano Christianne Stotijn i els cors Aglepta, Femení Voxalba i Infantil Sant Cugat.
La direcció de l’orquestra va estar un altra vegada esplèndida, tant com el de la setmana anterior amb la cinquena de Mahler. Vàrem gaudir de valent aquest passat diumenge al matí.
director : Pablo González
mezzosoprano: Christianne Stotijn
Cor Aglepta – Cor Femení Voxalba – Cor Infantil Sant Cugat
Orquestra Sinfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
Us deixem com de costum l’enllaç amb l’àudio de Catalunya Música, per si us bé de gust escoltar el concert tal com va sonar aquell matí.
Ja fa dies, la Tercera de Mahler ens va agradar molt, i retrobar-nos amb el director Pablo González ens va fer molta il.lusió, per això hi vam anar.
Crec que el públic s´estima aquest director, no sé perquè em pensava que al final li donarien un ram de flors.
El dijous van fer un assaig obert d´aquesta obra i feia gràcia veure com la majoria de músics vestien amb texans.
En aquesta Tercera de Mahler no hi havia la Mireia Farrés a la trompeta. La secció de vent m´agrada com sona en aquesta simfonia.
A nosaltres també ens feia especial il·lusió el retrobament amb Pablo González i també vaig pensar que era una llàstima de no haguéssim fet el mateix que amb l’anterior director japonès al que li vàrem rebre un homenatge que recordarem sempre.
L’Imma va comentar el mateix…. sí que és veritat, fa força temps que no veiem a la Mireia Farrés; la trobem a faltar.
Una abraçada Imma C