Ens feia especial il·lusió poder veure aquesta nova proposta de la companyia Les Antonietes, perquè ens han agradat molt les ultimes produccions que ens han presentat; aquesta també ha estat força satisfactòria especialment per les seves magnífiques interpretacions i per una senzilla però acurada posada en escena; malgrat això també hem de dir que NO ens ha agradat gens aquesta versió tant i tan resumida d’Oriol Tarrasón, ja que considerem que l’ha deixat simplement en l’esquelet del seu argument, malmetent molts dels excel·lents diàlegs que conté l’obra original, i per tant no acabant d’aprofundir en l’interior dels personatges, com caldria fer, per entendre el perquè del seu comportament… i és precisament això, el que no ens acaba de convèncer.

Així com nosaltres no som massa amants d’anar a menjar als locals on se serveix “fast food”, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de “fast teatre” en un intent de fer-ho segurament més comercial i d’aquesta manera arribar més fàcilment a un públic que no està massa disposat a aguantar assegut al teatre les més de 3 hores que pot durar la seva versió original. Potser està massa propera per nosaltres l’extraordinària versió que ens va oferir l’any passat el National Theater de Londres i que vàrem poder veure subtitulada al cinema a la nostra ciutat, de la que també en el seu dia, vàrem escriure una crònica que us deixem enllaçada aquí.

A “un tramvia anomenat desig“, Tennesse Williams, com segurament ja sabeu tots,  ens explica una història d’amor i de desamor, que posa cara a cara la fredor de Stanley Kowalsky i la “innocència” quasi malaltissa de Blanche Dubois. I és que, en la seva condició de mestre del teatre americà, Tennesse Williams no descriu personatges, sinó que crea veritables éssers humans carregats d’impulsos, egoismes i tendreses. Brots de vida trasplantats al paper, a l’escenari o a una pantalla de cinema.

Dèiem abans, que el que SI ens va agradar i molt, són les interpretacions, …. totes elles, però molt especialment la de l’actriu Annabel Castan, gairebé sublim en el seu paper de Blanche Dubois. Cal destacar també el treball de Jorge Albuerne que encara que prové del món del circ, també és actor, perquè ha protagonitzat unes quantes performances, malgrat que mai havia tingut l’oportunitat fins ara d’interpretar un paper de text amb el que ha d’interactuar amb la resta d’actors; en aquesta proposta teatral, és l’únic personatge que parla en castellà, cosa que ha estat força criticat pels mitjans i que jo personalment trobo del més normal, si pensem en la societat en la que vivim, quan alternem en una mateixa taula familiar els dos idiomes, castellà i català i gairebé sense adonar-nos.

Vàrem tenir la sort de poder fer una xerrada amb els actors en finalitzar la funció, cosa que agraïm infinitament.