Feia més de tres mesos que no assistíem a cap de les representacions operístiques, que es retransmeten en directe des del Metropolitan de Nova York als cinemes de tot el món. Dissabte passat per fi vàrem tornar coincidint amb una òpera que no havíem vist representada…. Les pêcheurs de perles.

Es tracta d’una òpera amb música de Georges Bizet i llibret en francès d’Eugène Cormon i Michel Carré. Va ser estrenada el 1863 al Théâtre-Lyrique du Châtelet de París i es van donar únicament 18 representacions, ja que no va ser pas ben rebuda per la crítica del seu temps.

Encara que la seva fama no és la de Carmen, és la seva òpera de més èxit després d’aquesta, ja que actualment s’ha convertit en una òpera popular gràcies a la seva orquestració colorista i exòtica, i pel seu duo d’amistat, Au fond du temple saint, una de les àries més famoses en tota l’òpera, i també per l’ària Je crois Entendre encore.

El seu argument, està basat en la història d’un triangle amorós ambientat a Ceilan, que vist des de l’època actual i encara mes… des de l’òptica occidental, sembla tot plegat força ridícul: Zurga i Nadir són dos amics que fa temps van conèixer en un temple de Brahma a la sacerdotessa Leila i tots dos es van enamorar d’ella. Per no trencar la seva amistat van decidir oblidar-se i allunyar-se d’ella, retornant a Europa.

Passat el temps, tornen a viatjar plegats a Ceilan i es retroben de nou amb Leila que acaba de fer el vot de castedat com a ofrena, perquè els mals esperits no perjudiquin els pescadors de perles. Zurga és elegit cap dels pescadors mentre que Leila i Nadir no poden resistir la seva mútua passió i en ser descoberts han d’escapar, ja que a més a més un tsunami arrasarà el poble i els habitants exigiran la mort de Leila per haver trencat els seus vots.

La producció ens va agradar molt i una de les raons principals és que el trio protagonista van assolir gairebé la excel·lència…. Diana Damrau (Leila), Matthew Polenzani (Nadir), Mariusz Kwiecien (Zurga)… amb unes veus que en molts moments ens van posar la pell de gallina. Nicolas Testé (Nourabad), malgrat que el seu paper és força menys important, va estar a l’altura dels seus companys d’escena.

La música de Georges Bizet ens va arribar a emocionar, malgrat que no la coneixem prou bé, per la senzilla raó de què l’hem escoltat escasses vegades i és la primera vegada que la veiem representada. L’orquestra del Metropolitan, va sonar a la perfecció com ens te acostumats sempre, aquesta vegada dirigit pel mestre italià Gianandrea Noseda.

Malgrat que, com de costum, les posades en escena del MET són fosques de llum i això no ens acaba d’agradar, hem de reconèixer que el treball de Penny Woolcock, es mereix una nota ben alta, perquè ha jugat amb una escenografia exòtica que pot estar situada ben bé en l’època actual, barrejant la recreació del port de Ceilan, amb plataformes a diferents alçades que simulen estar penjades a sobre mateix del mar…. amb el d’una oficina plagada de llibres, objectes de l’actualitat com pot ser una televisió on es poden veure escenes del tsunami de l’any 2004.

Tot això està reforçat per filmacions que encara milloren més la “realitat” del que es vol representar…. cabussades dels pescadors de perles, interpretades en directe per acròbates penjats de cables i ajudats per projeccions animades per ordinador, així com imatges d’una tempesta que transforma el mar en un dramàtic assassí.

El vestuari molt ben caracteritzat, ens aporta un apropament molt real cap a la cultura d’aquell país llunyà.

Una tarda de dissabte en la que vàrem tornar a gaudir de valent.

Director d’orquestra:  Gianandrea Noseda

Posada en escena: Penny Woolcock