Una estrena que esperàvem amb especial il·lusió, RÒMUL EL GRAN de la companyia Els McGregor Teatre …. i el resultat no ha estat ni de lluny el que esperàvem. El Teatre Tantarantana ple fins a la bandera en aquesta nit d’estrena amb les entrades exhaurides… i algunes trobades amb amics blogaires, va ser potser un dels millors al·licients de la nit.
Un text escrit el 1949 (Romulus der Grosse) pel gran dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt i traduïda al català el 1983 per Carme Serrallonga. Pel que sembla es tracta d’un text d’una vàlua considerable (nosaltres no el coneixíem pas), que parla de la necessitat de generar noves vies de construcció social, política i econòmica des d’una honestedat regenadora. “Potser cal deixar que caigui tot i així podrem canviar i començar de nou“; també intenta transmetre a l’espectador un missatge antibel·licista que el fa més viu i actual que mai, tenint en compte les circumstàncies actuals del món en què vivim.
Malgrat això, a nosaltres no ens va atrapar gairebé en cap moment; la causa està potser en la visió escènica que li ha volgut donar la seva directora Marta Domingo, una visió massa forçada cap a una comicitat per nosaltres excessiva, a la que no va haver-hi manera de poder enganxar-nos, malgrat els esforços que vàrem fer durant els 90 minuts de la representació. Per nosaltres un intent fallit de imitar la manera de fer dels Monty Python, que no ens va acabar de quadrar.
Un missatger arriba a palau amb la notícia que tothom temia: els germànics estan a punt d’envair l’imperi romà. Però l’emperador Ròmul no té temps per això: la cria de gallines, la seva gran afició, li ocupa tot el temps. Obstinat a recol·lectar ous, l’emperador obvia totes les seves responsabilitats. L’imperi ha arribat fins a tal punt de deixadesa que no es pot pagar els funcionaris, el repartiment d’alts càrrecs és arbitrari, es malvenen l’art i la cultura a canvi de quatre rals… L’imperi està a punt de col·lapsar-se. “Cal tenir ous, per fer caure l’imperi romà”.
Cal valorar com es mereix el construir una proposta teatral i encara mes en el temps que corren, que compti ni més ni menys que amb 10 actors sobre l’escenari, que interpreten 15 personatges. Una companyia constituïda per gent molt jove i il·lusionada amb el seu treball i això últim es nota des del minut zero. Malgrat això, les actuacions ens han resultat força desiguals i no se pas valorar si aquestes han estat o no, massa forçades des de la direcció. Ens va agradar especialment el treball de Oriol Guinart, Raül Perales i Boris Cartes.
L’escenografia senzilla hauria pogut ser més que suficient a no ser per les transparències de les parets que deixaven entreveure segurament massa del que hauria sigut desitjable els moviments dels actors preparant-se per sortir a escena i els estris que no haurien de ser visibles com poden ser escales i altres rampoines; almenys uns bustos força encertats trencaven amb la monotonia de les parets excessivament blanques.
El resultat no ha estat a l’altura del que esperàvem i això acostuma a passar sovint quan tens les expectatives massa altes. Hauria pogut ser molt be una representació que ens deixes petjada i ens fes pensar una micona mes, que per posar un exemple, fes una clocada d’ull a la greu situació política que actualment estem vivint a Catalunya, per tal d’apropar-la mes al públic; malauradament s’han estimat més posar el pes i la sal grossa en una comicitat que a nosaltres no ens ha acabat d’arribar. Això si, aquest tipus d’humor tindrà el seu públic, que de ben segur els agrairan haver passat una estona almenys divertida….. que ja és molt.
