– Teatre – EL PÚBLICO (🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 18/12/2015

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.

El Público, escrita a Cuba l’any 1930 no va ser estrenada fins a 56 anys més tard, ens parla de teatre i de desig reprimit mitjançant un joc de mascares on conviuen realitat i ficció perseguint l’autenticitat, l’honestedat i la llibertat.

EL PUBLICO-1

Es tracta d’una mena de barreja de pensaments i sentiments de Federico García Lorca, en el que ell vol fer pales la seva homosexualitat i a la vegada vol indicar-nos el camí per poder transformar el teatre que ell considera massa aburgesat en aquella època, en un Teatre més contemporani, on a vegades la racionalitat i el realisme no és el més important i si en canvi, les imatges simbòliques que sorprenguin l’espectador a cada instant, recolzades amb bons textos que encara que també ens parlin d’amor, ho facin amb nou llenguatge.

Un text d’una gran bellesa poètica però que no ens arriba fàcilment, aquesta ambigüitat entre el que és real i el que és al·lucinació ens pertorba i ens perdem força sovint; hem de reconèixer però que el resultat de tot plegat és d’una gran bellesa, amb quadres escènics de gran plasticitat.

EL PUBLICO-3

….. De todos modos hay que ser claro. Yo no vengo hoy para entretener a ustedes. Ni quiero, ni me importa, ni me da la gana. Más bien he venido a luchar. A luchar cuerpo a cuerpo con una masa tranquila. Y yo necesito defenderme de este enorme dragón que tengo delante, que me puede comer con sus trescientas cabezas defraudadas. Y esta es la lucha: porque yo quiero con vehemencia comunicarme con vosotros ya que he venido, ya que estoy aquí, ya que salgo por un instante de mi largo silencio poético y no quiero daros miel, porque no tengo, sino arena.  (Federico García Lorca. Conferencia en New York. 1929)

Hi ha moments bellíssims en aquesta adaptació que ha fet l’Àlex Rigola, els dos cavalls i l’euga que simbolitzen la passió, contrasten amb els tres homes i el Director, que donen opinions sobre la forma de fer teatre contraposant conceptualment el teatre espanyol que es feia en aquell moment amb una forma de teatre que presenti la veritat despullada al públic.

EL PUBLICO-15

Aquests tres homes ens representen, representen el públic que acaba de veure la representació de Romeu i Julieta, i són convidats a passar al camerino del director. A poc a poc aquests tres personatges es despullen de les seves aparences i assoleixen el seu veritable aspecte i es revela entre ells una relació homosexual. El director en un intent d’amagar la seva pròpia homosexualitat invoca Elena com a símbol de l’amor envers una dona. Però és ella mateixa qui el rebutja i el titlla de farsant.

Fins al moment que el públic s’ha mantingut guardant les aparences tot és tranquil, les mascares de les convencions els protegeixen. Però quan cauen les mascares, es troben indefensos, perduts en un món que no entenen, surten a escena les veritats que sempre han volgut mantenir al món de les ombres. El públic s’ha convertit en espectador i protagonista.

Despullats, cal trencar amb les convencions que etiqueten el teatre i el converteixen en alguna cosa mancada de veritat i de vida.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La vida és com el teatre, però també el teatre és com la vida:

“¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro!”

Un repartiment de luxe, en el que destaca per damunt de tothom un extraordinari Pep Tosar; ens va agradar molt el vestuari de Silvia Delagneau, així com també l’espai sonor, responsabilitat de Nao Albet que a més a més fa de tot, interpreta música amb la banda, és actor (un dels cavalls) i canta en directe una composició feta per ell mateix…. més impossible.

El publico - TNC - 3

Vam tenir la sort d’assistir al col·loqui amb Abilio Estévez (escriptor cubà resident a Barcelona), l’Àlex Rigola i tots els actors i la veritat és que ens va ajudar una mica a entendre el que havíem vist i si mes no ens van encomanar l’entusiasme amb el qual hi havien enfrontat la producció.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Direcció : Àlex Rigola
Intèrprets : Nao Albet, Jesús Barranco, David Boceta, Juan Codina, Laia DuranIrene Escolar, María Herranz, Jaime Lorente, David Luque, Pau Roca, José Luis Torrijo, Pep TosarJorge Varandela, Nacho Vera, Guillermo Weickert
Espai escènic: Max Glaenzel \ Il-luminació: Carlos Marquerie \ Vestuari: Silvia Delagneau\ Espai sonor: Nao Albet \ Coreografía del Pastor Bobo: Laia Duran \ Realització de video: Eduardo López \ Dramaturgista: Eleonora Herder \ Ajudanta de direcció: Carlota Ferrer \ Ajudant d’il-luminació: Eduardo Vizuete \ Estudiant en practiques (RESAD): Ana de Vera \ Construcció d’escenografía: Scenik i equip de La Abadía \ Realització de vestuari: Angeles Marín i equip de La Abadía \ Màscares: Ricardo Vergne \ Fotografía: Ros Ribas
Banda de músicos en la cabeza de Federico: Nao Albet, David Boceta, David Luque, Pep Tosar, Nacho Vera
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatro de la Abadía

Cargol Lorca

Los encuentros de un caracol aventurero

Federico García Lorca

Hay dulzura infantil
en la mañana quieta.
Los árboles extienden
sus brazos a la tierra.
Un vaho tembloroso
cubre las sementeras,
y las arañas tienden
sus caminos de seda
-rayas al cristal limpio
del aire-.
En la alameda
un manantial recita
su canto entre las hierbas.
Y el caracol, pacífico
burgués de la vereda,
ignorado y humilde,
el paisaje contempla.
La divina quietud
de la Naturaleza
le dio valor y fe,
y olvidando las penas
de su hogar, deseó
ver el fin de la senda.

Echó a andar e internose
en un bosque de yedras
y de ortigas. En medio
había dos ranas viejas
que tomaban el sol,
aburridas y enfermas.

“Esos cantos modernos
-murmuraba una de ellas-
son inútiles”. “Todos,
amiga -le contesta
la otra rana, que estaba
herida y casi ciega-.
Cuando joven creía
que si al fin Dios oyera
nuestro canto, tendría
compasión. Y mi ciencia,
pues ya he vivido mucho,
hace que no lo crea.
Yo ya no canto más…”

Las dos ranas se quejan
pidiendo una limosna
a una ranita nueva
que pasa presumida
apartando las hierbas.

Ante el bosque sombrío
el caracol se aterra.
Quiere gritar. No puede.
Las ranas se le acercan.

“¿Es una mariposa?”,
dice la casi ciega.
“Tiene dos cuernecitos
-la otra rana contesta-.
Es el caracol. ¿Vienes,
caracol, de otras tierras?”

“Vengo de mi casa y quiero
volverme muy pronto a ella”.
“Es un bicho muy cobarde
-exclama la rana ciega-.
¿No cantas nunca?” “No canto”,
dice el caracol. “¿Ni rezas?”
“Tampoco: nunca aprendí”.
“¿Ni crees en la vida eterna?”
“¿Qué es eso?
“Pues vivir siempre
en el agua más serena,
junto a una tierra florida
que a un rico manjar sustenta”.

“Cuando niño a mí me dijo
un día mi pobre abuela
que al morirme yo me iría
sobre las hojas más tiernas
de los árboles más altos”.

“Una hereje era tu abuela.
La verdad te la decimos
nosotras. Creerás en ella”,
dicen las ranas furiosas.

“¿Por qué quise ver la senda?
-gime el caracol-. Sí creo
por siempre en la vida eterna
que predicáis…”
Las ranas,
muy pensativas, se alejan.
y el caracol, asustado,
se va perdiendo en la selva.

Las dos ranas mendigas
como esfinges se quedan.
Una de ellas pregunta:
“¿Crees tú en la vida eterna?”
“Yo no”, dice muy triste
la rana herida y ciega.
“¿Por qué hemos dicho, entonces,
al caracol que crea?”
“Por qué… No sé por qué
-dice la rana ciega-.
Me lleno de emoción
al sentir la firmeza
con que llaman mis hijos
a Dios desde la acequia…”

El pobre caracol
vuelve atrás. Ya en la senda
un silencio ondulado
mana de la alameda.
Con un grupo de hormigas
encarnadas se encuentra.
Van muy alborotadas,
arrastrando tras ellas
a otra hormiga que tiene
tronchadas las antenas.
El caracol exclama:
“Hormiguitas, paciencia.
¿Por qué así maltratáis
a vuestra compañera?
Contadme lo que ha hecho.
Yo juzgaré en conciencia.
Cuéntalo tú, hormiguita”.

La hormiga, medio muerta,
dice muy tristemente
“Yo he visto las estrellas.”

“¿Qué son las estrellas?”, dicen
las hormigas inquietas.
Y el caracol pregunta
pensativo: “¿Estrellas?”
“Sí -repite la hormiga-,
he visto las estrellas,
subí al árbol más alto
que tiene la alameda
y vi miles de ojos
dentro de mis tinieblas”.
El caracol pregunta:
“¿Pero qué son las estrellas?”
“Son luces que llevamos
sobre nuestra cabeza”.
“Nosotras no las vemos”,
las hormigas comentan.
Y el caracol: “Mi vista
sólo alcanza a las hierbas.”

Las hormigas exclaman
moviendo sus antenas:
“Te mataremos; eres
perezosa y perversa.
El trabajo es tu ley.”

“Yo he visto a las estrellas”,
dice la hormiga herida.
Y el caracol sentencia:
“Dejadla que se vaya.
seguid vuestras faenas.
Es fácil que muy pronto
ya rendida se muera”.

Por el aire dulzón
ha cruzado una abeja.
La hormiga, agonizando,
huele la tarde inmensa,
y dice: “Es la que viene
a llevarme a una estrella”.

Las demás hormiguitas
huyen al verla muerta.

El caracol suspira
y aturdido se aleja
lleno de confusión
por lo eterno. “La senda
no tiene fin -exclama-.
Acaso a las estrellas
se llegue por aquí.
Pero mi gran torpeza
me impedirá llegar.
No hay que pensar en ellas”.

Todo estaba brumoso
de sol débil y niebla.
Campanarios lejanos
llaman gente a la iglesia,
y el caracol, pacífico
burgués de la vereda,
aturdido e inquieto,
el paisaje contempla.

5 pensaments a “– Teatre – EL PÚBLICO (🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 18/12/2015

    1. Miquel Gascon

      Efectivament, dos i mig….. perquè tres significaria que ens ha agradat i no és el cas. Encara que trobem la posada en escena d’Àlex Rigola una genialitat i les actuacions força notables, amb el text vàrem tenir problemes de comprensió, ja que vàrem entendre de la missa la meitat, i això sent molt generosos. Jo em vaig avorrir força i en alguns moments em van venir ganes de dormir i vaig d’haver de fer esforços per no caure en mans de Morfeu.

      Nosaltres però malgrat tot, encara vàrem tenir sort, perquè vam coincidir amb la nit de la xerrada posterior i ens va fer una mica més entenedor tot plegat.

      Respon
  1. Imma C.

    A veure si a nosaltres ens agradarà, tenim entrades pel cap de setmana. Se li ha de reconèixer a l´Àlex Rigola que li agrada arriscar-se, mai tria textos fàcils. He llegit crítiques força positives.

    Volia dir que a la sala Atrium de BCN fan HAMLET, la mateixa de fa 1 any, a nosaltres ens va agradar molt, adaptant-se a l´espai en qüestió. Els recursos d´una sala alternativa molt ben aprofitats.
    Espero que vagi bé la recuperació.

    BON NADAL!!

    Respon
    1. Imma Barba

      És un text difícil i és millor que aneu amb aquesta idea i us deixeu portar per la genial posada en escena i les actuacions de tots. Prenem nota del que comentes del Hamlet encara que com és habitual la nostra agenda està molt plena i mes en aquestes dates de família.

      La recuperació a tope, dedico temps i ganes per intentar que sigui bona i curta. De moment paciència i amb crosses. La cadira de rodes ja no cal…. algo es algo. Gràcies per l’interès.

      BON NADAL !!!

      Respon
  2. Imma C.

    Carai amb el tàndem LORCA-RIGOLA. EL PÚBLICO ens ha agradat per molt per l´espai escènic (qui ho diria que som a la Sala Gran del TNC) les interpretacions, l´escenografia.
    Només d´entrar i sentir la banda de músics ja ens vam animar i tota l´obra va ser un joc visual, moments memorables com Nao Albet amb La canción del pastor bobo. Hem passat molt bona estona teatral, però ja no hem intentat entendre-la, tot i haver llegit de què anava abans d´anar-hi.Teatre dins el teatre, pensaments i sentiments de García Lorca fets teatre.
    L´Àlex Rigola segur que ha fet una obra més entenadora que la del propi Lorca, però et perds els referents i…
    La valorem molt bé.

    Respon

Deixa un comentari