– Teatre – MEDEA A LA CARTA (🐌🐌🐌) – La Vilella Teatre

Una crònica que sortirà a la xarxa massa tard, ja que MEDEA A LA CARTA ha estat al Teatre La Vilella durant algunes setmanes i ahir dissabte va ser l’últim dia que es va poder veure. Ha estat culpa meva de no afanyar-me suficient, per a veure aquesta producció durant les primeres representacions que varen començar a mitjans de novembre.

Es tracta d’un espectacle de petit format, de fet sense escenografia i tan sols amb una sola intèrpret, Esther Freixa i Ràfols; ja fa 7 anys que s’està representant, encara que majoritàriament no es fa gaire en espais teatrals i si molt sovint en cases particulars; malgrat aquesta forma curiosa de presentar-la davant del públic, també s’ha pogut veure a diversos Festivals d’Europa, Líban, Mèxic i Veneçuela.

Malauradament aquesta producció teatral està dividida en quatre parts, i encara que es diu que cada una d’elles té “entitat pròpia”, jo personalment crec que per jutjar-la com cal, s’hauria de poder veure sencera i això pràcticament no és possible, ja que en cada sessió únicament es poden veure dues de les quatre peces teatrals.

Com cada una d’elles té una durada que ronda tan sols uns 15 minuts, hauria de ser possible poder veure en una mateixa tarda/nit totes elles, encara que aquesta visió s’hagués de veure en dues sessions, si cal pagant una nova entrada. En el meu cas únicament vaig poder veure la primera i la quarta/última d’aquestes parts, del que vol ser una mirada, una aproximació a Medea, constituint una reflexió sobre el cos femení en la seva intimitat i el seu entorn sociocultural.

És difícil expressar amb paraules la gran quantitat de sensacions que pot transmetre una única persona en aquesta proposta i amb tant poquíssim temps…. en el meu cas, no més de 40 minuts, incloent-hi la transició entre les dues peces; en la primera part, no es pronuncia ni un sol mot i únicament la intèrpret taral·leja una melodia i a poc a poc va mostrant el seu cos nu amb una sensibilitat exquisida, en un ritual mig dansa, mig mímica que jo vaig interpretar com la Medea que guarda en el seu ventre un dels dos fills que va tenir amb Jasón, fins al moment del seu naixement.

No estic massa acostumat a veure una proposta teatral sense paraules, quan aquesta no es tracta d’un espectacle de dansa… i les vaig trobar a faltar en aquesta primera part. Curiosament durant la quarta part (la segona en el meu cas), en la que si va aparèixer la paraula molt subtilment, fins i tot em van molestar les poques frases dites en veu alta …. segurament perquè llavors, jo ja havia entès que l’actriu ho deia tot amb el moviment del seu cos, els seus ulls i la seva profunda mirada molt directe a sobre de cada un dels espectadors. En aquesta darrera part, vaig interpretar que es volia reflectir la mort de Medea després de l’assassinat dels seus fills en revenja del seu espòs, que l’ha deixat per una dona més jove.

Potser el millor del format d’aquesta proposta, és el diàleg posterior del seu director i l’actriu amb el públic, per tal de què els que vulguin puguin expressar les sensacions que els han provocat les imatges d’aquesta proposta escènica…. i tot això en un ambient d’intimitat d’un grup molt reduït, tot fen un mos i una copa.

La proposta em va agradar, vaig vibrar per la bellesa que em transmetia l’actriu molt ben dirigida pel seu director Toni Cots, en aquesta proposta creada en conjunt per la comunió del director amb la intèrpret. Tot i això, em va faltar poder veure la proposta sencera i el que vaig poder veure, em va saber realment a molt poc; segurament aquesta és la causa de què la meva valoració no estigui a l’altura del que m’esperava en el moment d’entrar a la Sala principal del Teatre La Vilella.