LUCIA DI LAMERMOOR és una de les òperes que potser conec millor i és d’aquelles que gaudeixo moltíssim durant tota la representació, des de la seva obertura fins que cau el teló. Òpera en tres actes composta per Gaetano Donizetti sobre un llibret italià de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la The Bride of Lammermoor de Walter Scott. Va ser estrenada a Nàpols l’any 1835 i 3 anys després al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

És una de les principals òperes del bel canto i una de les cinc més representades en la història del Gran Teatre del Liceu, amb 277 representacions.

Escòcia. Entre dos clans enemics, neix l’amor. Lucia i Edgardo es juren en secret un vot de matrimoni. El germà de Lucia, per allunyar-la del rival, li fa creure que Edgardo l’ha oblidat i la fa casar amb un altre. Ella embogeix….i en un acte de bogeria, apunyala al llit nupcial el seu marit i llavors esdevé una de les escenes més famoses del món operístic, la de la bogeria de Lucia, que acaba també amb la seva mort. Edgardo en conèixer la notícia és suïcida per retrobar-se amb la seva estimada.

Aquesta vegada ens tocava anar-hi el dia de l’estrena amb l’afegitó de què era un dels esdeveniments més esperats de la temporada… el primer cop que el paper d’Edgardo era interpretat per Juan Diego Flórez… hi havia molta expectació, que malauradament es va convertir en una immensa decepció, un cop vist el resultat el dia de l’estrena.

Vaig tenir la sort de ser convidat a un dels assajos generals per Teatre Barcelona el dia 2, en el que actuaven els solistes del segon repartiment i d’aquesta manera poder comparar els dos cast. El dia de l’assaig vaig trobar que en conjunt les veus dels solistes estaven més equilibrades que les del cast principal i vaig gaudir molt més a l’assaig, que el dia d’estrena malgrat les grans figures anunciades.

El jove tenor Ismael Jordi em va agradar moltíssim mes que el del molt reconegut i esperat Juan Diego Flórez, que per mi va estar la gran decepció de la nit de l’estrena, amb un volum de veu escàs que quedava eclipsat quan cantava juntament amb la soprano Elena Mosuc; fins al darrer acte Flórez no va demostrar qui era, reservant-se per l’última ària…. i aquí si, es va posar el públic a la butxaca. (just per rebre els esperats aplaudiments del final)

La comparació de les veus de les sopranos, la va guanyar Elena Mosuc, encara que María José Moreno també em va agradar molt, tant en la veu com sobretot amb la seva magnífica interpretació com a actriu, molt més creïble que la de Mosuc, que va estar força més freda.

En el paper d’Enrico, també em va agradar més la veu del baríton Giorgio Caoduro (del segon repartiment) que el de Marco Caria; en el cas de Raimondo, per mi un va haver-hi un empat entre el baix-baríton Marko Mimica i Simón Orfila, ja que els dos em van agradar força.

La direcció musical de Marco Armiliato, em va agradar encara que en algun moment no va encertar en dirigir l’orquestra amb un ritme descompensat amb les veus dels solistes i el cor…. i el dia de l’estrena el volum excessiu de la música tapava a estones la veu dels solistes. Una òpera que permet al cor lluir-se…. i de nou, sota la direcció de Conxita Garcia ho va aconseguir amb moments de “gallina de piel”.

La posada en escena la vaig trobar espectacular, malgrat que alguns l’acusen de massa estàtica, cosa de la qual discrepo totalment. És cert que l’escenografia, conformada per una torre inclinada metàl·lica i de vidre, va ser l’únic element visible durant tota la representació, però en aquest cas una molt bona il·luminació, aconseguia transformar-la constantment, segons el que volia representar cada una de les escenes…. blau per l’escena d’amor de Lucia i Edgardo, carabassa per la traïdoria de Enrico, groc per l’escena de les noces, vermell per l’assassinat d’Arturo i blanc esclatant per l’escena final de Edgardo al Cementiri.

Em va agradar molt el moviment del cor i dels solistes per l’escenari i sobretot per les quatre plantes de la torre inclinada, amb imatges impactants i espectaculars. Per altra banda em va impactar la imatge poètica i omnipresent de l’actriu que interpreta el “fantasma”, que es mou molt lentament per l’espai escènic, mentre la resta de personatges resten quiets, gairebé palplantats.

Aquesta vegada m’hi quedat amb les ganes de valorar aquesta producció operística amb la màxima qualificació Voltaire de 5 cargols, però la gran decepció de Juan Diego Flórez en el seu debut mundial en el paper d’Edgardo, no m’ho ha permès. Tot i així he gaudit moltíssim aquesta vegada, especialment per la música de Gaetano Donizetti, però també per la gran qualitat de la seva posada en escena.

LUCIA DI LAMMERMOOR de Gaetano Donizetti

Direcció Musical: Marco Armiliato

Direcció d’Escena: Damiano Michieletto

Repartiment:  María José Moreno – Elena Mosuc (Lucia di Lammermoor) // Ismael Jordi – Juan Diego Flórez (Edgardo) // Giorgio Caoduro – Marco Caria (Enrico) // Marko Mimica – Simón Orfila (Raimondo) //  Albert Casals (Arturo) // Jorge Rodríguez Norton (Normanno) // Sandra Ferrández (Arturo)

Escenografia: Paolo Fantin // Vestuari: Carla Teti // Il.luminació: Martin Gebhardt

Actriu que interpreta el “fantasma” – Georgina de Yebra / María Comes Sampedro

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Producció: Opernhaus Zürich