Dijous ens vam incorporar a la particular marató de teatre grec clàssic que ha organitzat el Teatre Lliure i que ens fa arribar a través del “Teatro de la Ciudad”.
Tres són les obres proposades: Edipo Rey, Medea i Antígona. Nosaltres hem començat per Medea.
“Teatro de la Ciudad” neix de la unió de tres grans directors, Miguel del Arco, Andrés Lima i Alfredo Sanzol i tres productors, Aitor Tejada, Joseba Gil i Gonzalo Salazar-Simpson, en una aposta per la investigació i la reflexió. Tenen com a seu el Teatro de la Abadia de Madrid i no tenen cap estructura empresarial al darrere, és a dir, tornen al concepte de les companyies de repertori de sempre.
Van arrencar amb el plantejament de tornar a les arrels del teatre occidental i a la tragèdia grecollatina desenvolupant al mateix temps la creació col·lectiva.
El projecte es va iniciar al juny de 2014 amb aquestes tres obres que ara ens presenten sota el lema de Mite i Raó.
MEDEA una dona en plena maduresa de la seva força, intel·ligència i bellesa, que ha fet l’inenarrable per l’amor d’un home, s’esqueixa l’ànima per trobar les paraules que donin forma als fets que executarà per venjar-se’n, ara que li nega l’amor.
Això és el que ens diu el programa de mà i just en apagar els llums uns crits omplen la platea mentre un corifeu amb una veu absolutament seductora, alhora que potent, ens va relatant l’origen de Medea. Uns cortinatges negres ocupen tot l’escenari i de mica en mica ens van explicant la història d’aquesta dona esgarrada per l’amor a un home que la deixa per unir-se a un altre de més jove i amb més poder. Medea no ho pot entendre i comença a gestar la venjança.
Hem trobat una posada en escena esplèndida amb una il·luminació quasi perfecta i ens han agradat molt gairebé totes les interpretacions. Un però és la Medea d’Aitana Sánchez Gijón que hem trobat molt sobreactuada en determinats moments. Això no impedeix que hem de reconèixer la seva entrega absoluta al personatge i que sobretot és espectacular en la invocació a Hécote, quan mig despullada s’omple de fang i plomes, en gairebé 10 minuts d’actuació frenètica.
Molt destacable Andrès Lima que interpreta diferents personatges i que amb la seva presència escènica i la seva veu ens ha deixat literalment bocabadats.
La corifeua és Joana Gomila que canta amb una veu preciosa i toca el contrabaix, i la dida es Laura Galán figura protectora i al mateix temps aterrida per al que intueix que Medea està a punt de fer.
Pensem que aquesta representació, quan es va fer al Teatre de Mèrida hauria de ser espectacular, ornat el muntatge amb els 80 nens del cor musical Jóvenes de Madrid, que acompanyen la protagonista en el seu tenebrós i inexorable viatge fins a l’infern.
Encara no saps què és plorar, espera’t que siguis vell.
En paraules del seu director Andrés Lima: No hi ha un dolor pitjor que el de l’amor diu Medea, diu Sèneca. Si això és així… què hi podem fer? Que no ho hem sentit mai, això? Medea és atreviment, Medea ens fica la mà sencera a les ferides i ens enfronta als nostres terrors, o més ben dit als nostres dolors, o encara més ben dit: si el dolor és signe de vida, a la nostra vida. Per això em fa por Medea, i tot i així no puc parar de mirar. Medea, tan contrària a la idea de virtut de Sèneca i en canvi tan atractiva per a l’autor.