Ja fa forces dies que vaig sol al Teatre; l’Imma està força desanimada per la seva llarga espera per poder posar el peu a terra i començar a fer rehabilitació… se li fa costa amunt anar al Teatre fent us del seu “descapotable”… espero que ben aviat l’esperit de Voltaire la torni a animar de nou.

Diumenge al vespre em vaig apropar de nou tot sol al Teatre Romea, per tal de veure PLATÓ HA MORT, però aquesta vegada representat en petit comitè, ja que la posada en escena estava situada al bar del Teatre; dues fileres en forma de “L” al voltant de la barra i dos actors, un de molt jove Dobrin Plamenov (el cambrer) i un altre mes gran i sobretot amb una llarguíssima experiència en el món teatral, en Manel Dueso (el client borratxo).

Un text escrit pel mateix Manel Dueso, i que ja l’any 1996, va obtenir el Premi de la Crítica teatral de Barcelona al millor text.

“Plató ha mort” va ser escrit en pocs dies (però revisat en excés), en un impuls, en un cop de geni, com una ràfega de metralladora embriagada de paraules i paraules.

Una mena d’estat confús i convuls que inventava unes vides juganeres al mig d’un bar, prop de la barra, a altes hores de la nit i amb olor a ginebra. I tot allò que inicialment podia esdevenir un simple divertiment, que ho era i també ho és, es vestia de poètica, s’ensucrava en metàfores, imaginava experiències insòlites i s’abocava com un vòmit necessari dins l’amor embegut, dins la sexualitat dispersa, dins el vers no ritmat. I tal vegada allò que s’il·luminava com amor platònic, només era resultat de la xerrameca de qui ha begut massa i voldria ser abraçat.

Dos homes enfrontats de cara a cara, un darrere de la barra d’un bar a altes hores de la matinada quan ja hauria d’haver-se tancat al públic… a l’altra banda un client força begut que reclama l’atenció del bàrman insistentment per tal d’explicar-li un cop i un altre, aspectes i records de la seva vida… i sembla que per ell és ja un costum fer-ho i sempre en el mateix bar.

Una qüestió està reiteradament en l’ambient durant tota la representació: l’amor platònic encara existeix?…. o l’amor, en realitat és un embolcall bonic per emmascarar el desig sexual?

Un text magnífic, escrit gairebé com un monòleg, ja que el cambrer té un paper molt més d’observador que una altra cosa; una actuació extraordinària realitzada pel mateix autor, que interioritza amb molta profunditat el personatge i el fa viure al públic d’una forma molt creïble (…i mira que és difícil fer el paper de borratxo!!!), a un parell de pams de la cara dels espectadors.

L’actor que interpreta el cambrer, Dobrin Plamenov, té una expressivitat molt treballada en els seus gestos corporals i especialment en el seu rostre, que em va agradar moltíssim; el text que ha d’interpretar de paraula és més aviat escàs i evidentment no pot competir amb el seu “mestre” i company a l’escena….. però tot arribarà, estic segur.

Evidentment l’argument fa un sorprenent gir inesperat, que no esgarraré pas, per tal de què l’aneu a veure i la gaudiu com jo de fet ho vaig fer, com podeu comprovar per la bona valoració “cargolaire” que li adjudico.

Una molt digna direcció i posada en escena, també responsabilitat d’en Manel Dueso, però compartida amb Vicky Mullor-Caballé.

Crec amb tota la sinceritat, que es tracta d’una de les millors representacions que jo he pogut veure aquesta temporada… i ja en porto unes quantes.

Autor: Manel Dueso

Direcció: Manel Dueso i Vicky Mullor-Caballé

Repartiment: Manel Dueso i Dobrin Plamenov

Il.luminació: David Bofarull // Só: Bárbara Granados // Producció: Mallu Dubén