Dilluns de la setmana passada vaig assistir a la segona sessió d’aquest interessantíssim cicle de trobades, on els espectadors podem conèixer els diferents OFICIS del TEATRE, explicats directament pels seus protagonistes.

Aquesta vegada la trobada la fem amb la Sotsdirectora del Teatre Lliure, Clara Rodríguez. Ens explica que ha estat treballant com Auditora en el Gran Teatre del Liceu durant un període de 7 anys, per passar després a encarregar-se en la Gestió Cultural en el CCCB i també ha treballat en el recinte històric de Sant Pau; en Lluís Pasqual la va anar a contractar per Gestionar i administrar els recursos del Teatre lliure l’any 2012.

Afirma que el Teatre Lliure funciona com un rellotge gràcies a l’equip humà que assegura és del millor que ella ha conegut.

El Teatre funciona ara mateix com una Fundació, suportada per les 4 administracions públiques (Ajuntament, Generalitat, Diputació i Gobierno de España) i també amb la col·laboració d’una trentena d’espònsors de l’empresa privada. Està administrada per un “Patronat” que és l’òrgan a més alt nivell que es reuneix normalment dues vegades a l’any, per sota la “Junta de Govern” de 9 membres, i encara més per sota el Director del Teatre i l’equip directiu amb 5 departaments: administració, comunicació, producció, tècnic, manteniment.

Clara pertany a l’equip directiu i com ja ha mencionat, la seva tasca és gestionar i administrar els recursos del Teatre:

Recursos materials…. manteniment dels edificis i les seves instal·lacions
Recursos humans…. actualment el conformen 60 persones fixes
Recursos econòmics… per l’any 2015, un pressupost aproximat de 8.000.000 €

El pressupost és l’eina bàsica per gestionar el Teatre i encara que fa uns anys superava el 10 milions, ara mateix per l’exercici de tot l’any 2015 ha baixat fins a 8. Una problemàtica afegida és que les subvencions són per un any físic, des de l’1 de gener fins al 31 de desembre i les temporades teatrals cavalquen entre dos exercicis comptables, la qual cosa complica i molt al càlcul per la programació de la segona temporada de l’any. El pressupost per definició ha de ser equilibrat i a final d’any té que quedar a zero; no pot generar beneficis.

Els ingressos estan conformats per 6.100.000 d’aportacions públiques, (77% del total) i la resta (23%) generades per recaptació de taquilla, coproduccions, gires/bolos i aportacions d’empreses privades.

Les despeses es distribueixen en un 56% del total en despeses d’estructura (plantilla, manteniment d’edificis, assegurances, llum, aigua, calefacció, etc.)… i tan sols un 44% en activitats del Teatre. Aquest desajust és provocat per unes instal·lacions que actualment són molt costoses en relació a la subvenció que ha anat baixant amb els anys… unes instal·lacions envejables però que per altra banda, actualment són difícils de suportar econòmicament.

Per tal d’intentar recaptar el màxim possible a taquilla, s’intenta crear les màximes activitats culturals possibles… a més activitats… més ingressos, encara que és cert que mai es pot amortitzar una producció teatral i més considerant que estem parlant d’un Teatre Públic (el seu objectiu no és el d’obtenir beneficis, com podria ser el del teatre privat) i que a sobre ha d’estar a l’abast de tot tipus de públic, a un preu mitjà que no superi els 15 euros per entrada.

Actualment amb la crisi econòmica, no es pot pressupostar una partida per inversions, que serien molt necessàries per actualitzar mitjans tècnics que poden quedar obsolets, com taules de llums, ordinadors, centraletes telefòniques…

En un Teatre públic com el Lliure, les seves despeses estan absolutament controlades i això a vegades provoca topades amb la realitat d’un teatre, ja que per posar un exemple no es poden demanar 3 pressupostos alhora de realitzar una escenografia, ja que aquesta es tracta d’una qüestió absolutament creativa, que no es pot comparar amb una altra activitat que no té res a veure amb el Teatre; també es tenen problemes sovint amb la partida del vestuari, perquè a vegades no s’entén que es presentin factures de vestits, encara que aquests siguin a preus molt ajustats.

Gestionar els recursos d’un Teatre com el del Lliure, amb 3 sales obertes, 38 espectacles i més de 500 funcions, és realment difícil perquè s’han d’encaixar moltes peces d’un trencaclosques que vist des del desconeixement del funcionament d’un Teatre, són complicades d’entendre.

A partir d’aquí vàrem participar en un diàleg molt intens amb la Clara sobre diferents aspectes de l’economia d’un teatre…. i es va arribar a la conclusió que el Teatre a Catalunya NO ÉS CAR, perquè està tractat com un tema CULTURAL i per tant necessari per tothom. Al teatre Lliure no es vol sobrepassar el límit psicològic màxim dels 29 euros per entrada, a un preu igual per tots els espectacles, siguin aquests econòmicament molt cars (grans produccions amb més de 15 actors a escena)… o petits amb un o dos actors, per tal de no catalogar els espectacles en millors o pitjors segons els seus costos. Aquesta qüestió va engegar un diàleg entre els que estàvem d’espectadors, de si era prudent o no apujar el preu de les representacions d’un Teatre públic i es va arribar a la conclusió de què un possible augment seria molt contraproduent.

Vàrem preguntar pel tema de les “invitacions” o les promocions que provoquen moltes vegades greuges comparatius amb preus més barats que els que aconseguim estant abonats… i Clara ens va intentar explicar les raons, que els obliguen a vegades a fer-ho.

Es va parlar de les sales de Teatre alternatives i de la seva precarietat econòmica….. dels abonaments de tarifa plana a 99 euros que aquesta temporada el TNC ha posat en circulació i que ha rebentat preus… es va parlar del públic Català que curiosament és molt solidari en temes socials però molt menys en temes culturals… també de la possibilitat de la utilització del micromecenatge…. de la possibilitat de comercialitzar en vídeo o de veure en directe als cinemes representacions teatrals com fa el National Theatre de Londres, per arribar al màxim públic possible (cosa que aquí sembla és inviable)…. i de moltes més coses relacionades amb el Teatre, que allargaria segurament massa aquesta crònica.

Un dels temes que es van tocar i que vaig trobar molt interessant és el tipus de públic que assisteixen al Teatre a Catalunya i per franges d’edat…. resulta que dels 15 als 25 anys la gent jove fuig de la cultura dels pares, no van al Teatre i en canvi són grans consumidors de cultura digital…. dels 25 als 40 anys desapareixen de les sales perquè tenen fills petits… i per tant la majoria d’espectadors que van al teatre està situada en la franja que va dels 40 als 70, amb una majoria aclaparadora del gènere femení.

Interessantíssima vetllada, perquè resulta que els habituals ja ens anem coneixent i alhora perdent una mica la por de parlar en públic i donar a conèixer les nostres opinions i propostes. La propera sessió la setmana vinent amb l’Aurora Rosales, adjunta a la Direcció artística.

• veure la crònica de la primera sessió amb Lluís Pasqual Director del Teatre
• veure la crònica de la tercera sessió amb Aurora Rosales Direcció artística
• veure la crònica de la quarta sesió amb Marta López-Orós Direcció de Producció
• veure la crònica de la cinquena sessió amb David Vericat Direcció Comunicació
• veure la crònica de la sisena  sessió amb Cèsar Fraga, director técnic d’escenari
• veure la crònica de la setena sessió amb Maria Rosales, cap de regiduria
• veure la crònica de la vuitena sessió amb Juan Carlos Martel, ajudant de direcció
• veure la crònica de la novena sessió amb Albert Minguillón i Noemí Alesan
• veure la crònica de la decena i última sessió – Pràctiques

Els cargols i el Teatre