Moltes vegades el TEATRE que veritablement arriba a l’ànima es pot veure a les petites sales de la ciutat i aquesta meravella teatral, “IAIA, Memòria històrica” ha estat un d’aquests casos que m’ha fet vibrar des del minut zero.

De nou l’Alba Valldaura presenta a la Sala Fènix, al carrer Riereta del Raval, l’espectacle que ja es va poder veure a la mateixa Sala l’any 2013 i que ella va començar a crear en una fase molt inicial en 2010, en un treball de recopilació i estudi de les converses que ella havia mantingut amb la seva àvia, ara ja desapareguda. Una història basada en fets reals, que està feta amb tota l’estimació vers a la seva IAIA, però també amb tota la seva passió pel TEATRE amb majúscules … i això no són pas paraules buides, perquè es tracta d’un treball complet de creació, de direcció i d’interpretació realitzat per una única persona… l’Alba.

Una reconstrucció a partir dels records de la vida d’una dona, des de la seva infantesa; una dona com tantes altres a les quals els hi va tocar viure per desgràcia una època molt dura del segle XX, patint una guerra civil incruenta, una postguerra marcada per la fam, la por i la incultura i finalment una vellesa en solitud en una residència amb una pensió mísera. Amb ganes d’acabar la vida perquè ja no es vol donar més feina als fills.

L’Alba interpreta a la seva àvia Mercè asseguda en un balancí, que demana insistentment l’ajuda de l’Oriol el seu cuidador a la Residència, que li canviï el bolquer, que li apropi la carta del seu marit, en Pepet Valldaura, que ja fa temps va marxar… per tal de rellegir-la un cop i un altre….. i sobretot per preguntar-li un munt de vegades … Quan vindran els meus nets a veurem? Quan mengem?.

This slideshow requires JavaScript.

Parla amb la seva companya de residència, la Pepeta i li explica reiteradament el feliç que va ser amb el seu marit… i en moments de lucidesa comença a recordar parts que ella considera importants de la seva vida.

L’Alba en un canvi de registre constant i brutal, es va transformant en aquella Mercè que de petita anava a l’escola, també recordant quan va trobar la seva primera feina en un magatzem d’una fàbrica i va conèixer a en Pepet i es van enamorar, de quan ballaven plegats…. també parla dels seus pares la Tomasa i en Fernando i de la mala sort de què al poc de casar-se va començar la guerra civil…. del naixement dels seus fills, de la seva vida solitària en plena guerra civil i del seu marit al front de l’Ebre a la banda republicana.

Com som de resistents els humans, així ho demostren aquestes dones que encara viuen, després de gairebé un segle d’existència. Les dones que van viure la il·lusió d’un estat Republicà, que en poc temps es va convertir en una guerra civil, on amics, germans i cosins es barallaven entre si.

Utilitza per fer-ho un munt d’Arts escèniques, amb una expressivitat del seu rostre magnifica i a tan sols un parell de pams de la cara dels espectadors; la música i les cançons són també una part important de la posada en escena d’aquest espectacle, recordant cançons de la guerra i postguerra; un treball important és el recull de frases fetes i refranys de l’època; el teatre de titelles i d’objectes, en una escena impagable que recrea la violència amb tan sols un parell de forquilles, un ganivet, un tovalló i una poma.

També utilitza el teatre d’ombres xineses per tal d’explicar amb imatges escenes de la brutalitat d’una guerra civil que encara després de 75 anys no ha volgut desenterrar als seus morts per donar-li el reconeixement que es mereixen, que van morir per defensar el govern republicà que el poble va elegir democràticament.

This slideshow requires JavaScript.

Finalment l’obra acaba amb la postguerra i la transició espanyola. En aquest punt, l’àvia torna aparèixer tenint un diàleg amb l’actriu, jugant la meta teatralitat, fent entendre que el més important és que tot quedi a la memòria col·lectiva.

No voldria explicar gaire més, per no aixafar alguna sorpresa… però tan sols diré per tal que us feu una idea, que apareixen a escena personatges com Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Federico García Lorca, Franco…. i escenes de pel·lícules com “Lo que el viento se llevó” i cançons tan emblemàtiques com “què volen aquest gent” o ” L’estaca”.

La interpretació de l’Alba és sense cap mena de dubte una de les que m’ha arribat més directament a l’ànima d’ençà que vaig al Teatre (una injecció directe en vena), perquè està molt treballada en tots els aspectes, gestualitat de persona anciana, mímica, cançons, ball, moviment escènic i del cos, teatre d’objectes, en una posada en escena magnifica que molts espectacles, amb pressupostos considerables, desitjarien.

En resum, un magnífic treball artesanal fet des de la passió pel Teatre. Si teniu la sort de veure alguna de les últimes 4 funcions que encara resten, aneu aquesta nit o el cap de setmana que bé, divendres, dissabte o diumenge a veure aquest extraordinari treball. Paga la pena… us ho asseguro.