– Teatre – CONILLET (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure

CONILLET a partir de “El conejito del tambor de Duracell“

D’entrada val a dir que Clara Segura és prou garantia per anar a veure un espectacle i si bé havíem llegit que en aquest cas era l’únic que valia la pena de Conillet; també d’entrada diem que discrepem al 100%, ja que tot en aquesta producció és magnífic, el text de Marta Galàn, l’adaptació i direcció d’en Marc Martínez, l’escenografia, la il·luminació, la música … i per descomptat la Clara Segura.

Entrem a la sala i la Clara balla al ritme de la música, d’una manera entregada, fins a l’extenuació. Una enorme boca presideix l’escenari, una boca que segons llegim en el programa de mà pot representar-ho tot, el que cadascú adapti millor al seu imaginari: un cau, una habitació, un forat negre, un lloc d’aixopluc, un pou, un amagatall, un bagul de records ……

Les grades de l’Espai Lliure a tres bandes.

I la Clara comença a parlar, en un monòleg que ja de bon començament busca la nostra complicitat, la Clara ens mira als ulls quan ens explica que la carta que ha rebut del tutor del seu fill ha trencat el seu ritme i l’ha trasbalsat profundament …. Que vol dir que el meu fill no progressa ??

Ella és una dona d’avui, amb dos fills de vuit i cinc anys, una gosa (la María José), un marit i una feina. Ha decidit conduir l’educació dels seus fills perquè estiguin preparats per un futur que ella intueix que serà dur i molt competitiu, i promou en els nens la lectura de tot allò que ella creu adient. Ens explica que treballa i amb el seu sou cada dia en compra tres llibres, un per al nen, un per la nena i un per ella. Llibres d’autoajuda, del funcionament de les armes, de mecànica, d’economia, de xinès, d’angles, ….

El seu llenguatge és directe i parla ràpid, abocant sense descans tot allò que li ve al cap, justificant el que fa i els seus desitjos de què tot ha de canviar, de què ella no pot més i que voldria aturar-se a descansar. Amb una velocitat increïble que ens angoixa, ens explica la distribució, per activitats, dels 1.440 minuts que té un dia i arriba a la conclusió de què només disposa de 14 minuts al dia per el que ella anomena viure i que inclou la seva vida de parella. Angoixant … tenim davant dels nostres ulls el que significa per una dona ser mare i tenir alhora una professió o una feina.

Aquest monòleg és per tant una reflexió sobre el paper de la dona en la societat actual. El retrat d’una mare esgotada que ha de fer malabarismes per arribar a tot arreu en la seva vida laboral i personal. Una dona que ens mostra la seva angoixa vital i la seva inseguretat, ella creu que el que fa és el millor que pot fer, però és realment així? És una dona que té molta por a la soledat, a no ser estimada, a no ser entesa. Ella ha deixat de ser ella en el mateix moment que ha tingut el primer fill i que dedica tots els seus esforços a tenir cura d’ell, a construir per ell una llar confortable on tot estigui cobert, a protegir-lo i a educar-lo:

“Jo soc per tu una ofrena”.

Conillet és un text que va més enllà de la posada en escena i de la magistral interpretació de la Clara Segura, un text que ens obliga a pensar en la societat en la qual vivim, en la falta de conciliació total entre la vida familiar i la laboral, en la necessitat de la renúncia a un desenvolupament professional per tenir cura dels nens o dels pares, en uns horaris laborals que ens obliguen a tenir als nostres fills ocupats en activitats extraescolars, en l’obligació “imposada” a la dona (en una proporció molt alta) de què ella és la que ha de portar la càrrega de la vida familiar.

Una societat en què la competitivitat és el que prima i que la feina de tenir cura d’una persona malalta, dels fills o dels avis no és feina, no està remunerada i és menystinguda malgrat l’esforç que representa per la persona que ho fa.

Una societat, en què tant homes com dones estan abocats a l’èxit professional o sinó no existeixen. El desenvolupament personal queda relegat als 14 minuts que ens queden de “vida”.

Conillet és una crida a l’ordre, la feina és per viure, per no hem de viure només per la feina.

Ens ha agradat molt l’adaptació que ha fet en Marc Martínez i que diu li han suposat quatre anys de feina tal com ens va explicar en el col·loqui al que vam tenir la sort de ser-hi.