Encara que hem vist forces espectacles del transgressor Carles Santos, el més sorprenent és que mai pots arribar a imaginar per on pot sortir aquest grandíssim compositor i creador d’Arts Escèniques; als seus 75 anys té una energia i unes ganes de provocar que sembla que tan sols tingui poc més de 20 anys.

Nosaltres recordem haver vist en els darrers 5 anys els següents espectacles d’en Carles Santos: “El gran Teatro del mundo“(🐌🐌🐌🐌🐌), “Schubertnacles humits“(🐌🐌🐌) i “Maquinofòbiapianolera“(🐌🐌🐌🐌🐌).

Sembla que ara si, aquest serà el seu últim espectacle i torna de nou a deixar al públic dividit i amb la boca oberta … o bé d’admiració o al contrari … de rebuig total a la seva obra. Independentment de què el seu treball arribi o no a un determinat públic, s’ha de reconèixer que es tracta d’un dels grandíssims creadors escènics europeus, que si pogués comptar amb més mitjans econòmics, no tindria límits i fóra considerat un dels més reconeguts a escala mundial….. com podria ser Dalí o Picasso en el món de la pintura.

Aquesta vegada abandona el seu famós piano com a punt central de l’espectacle, encara que si sona com a música de fons enllaunada, per recolzar-se en tres dones, una grandíssima actriu (Mònica López), una percussionista (Núria Andorrà) i una ballarina (Dory Sánchez), per mostrar-nos quelcom semblant a un somni amb aires sadomasoquistes, des dels insults indesxifrables que ell mateix es dedica en boca de la Mònica, als vestits erotitzants de color vermell o en cuir negre, fuets que provoquen sons electritzants, gàbies, botes altes decorades amb cordons vermells…. i sobretot música amb tots els instruments possibles i imaginables.

“Necessito temps per a pensar, i entendre el que m’ha passat…. estic escrivint el que m’ha passat per poder llegir i entendre millor el que m’ha passat…. segueixo escrivint. Necessito temps, temps per la proclama interna, llegida, escrita i rebolcada per tu mateix”.

Ell mateix ha comentat en alguna ocasió …… “el meu text és la música“.“Es pot convertir l’escenari en un gran pentagrama? Es pot substituir el llenguatge literari pel llenguatge musical? Es pot convertir el Patetisme Il·lustrat músic, en un personatge actor? Es pot viure sense música?” Amb aquest tipus de text, Carles tracta de dir allò que en realitat vol que sigui la seva obra.

No te manies en mostrar les seves natges nues de cara al públic, ressaltades per uns focus que surten de la foscor absoluta per mostrar-les, i utilitzar-les com a instrument musical que la percussionista asseguda a sobre seu colpeja compassadament per crear una peça musical, que deixa el cul d’en Santos ben vermell. Però la música també és utilitzada en altres escenes com la de la dona tancada en una gàbia que colpeja amb pals les seves reixes de forma atronadora, o interpretada també sobre un casc de moto com si també aquest fos un instrument… o simplement el soroll provocat per una partitura que el mateix Carles Santos estripa i arruga entre les seves mans.

Però sense cap mena de dubte, l’escena que gela la sang dels espectadors per ser absolutament sublim, és el pentagrama musical format per una paret que es desploma a poc a poc sobre l’escenari amb sabates vermelles clavades com si es tractessin de notes musicals, mentre la ballarina al compàs de la música del piano es va calçant d’una a una les desenes de sabates, configurant així una dansa que sembla que únicament un somni aconsegueixi tanta bellesa visual.

Si aneu a veure l’espectacle, no aneu pas amb la intenció de seguir un argument amb presentació, nus i desenllaç, perquè no va d’aquest pal; és un espectacle meravellós si et deixes anar com si fos un somni…. o bé, es pot convertir en un malson si no aconsegueixes relaxar-te i gaudir de la música, de la dansa i de la fantasia increïble d’aquest immens creador.

Producció: Teatre Nacional de Catalunya – Temporada Alta 2015 – Festival de Tardor de Catalunya

Sabates vermelles CARGOL