– Òpera – BENVENUTO CELLINI (🐌🐌🐌 + 🐚) de Hector Berlioz – Gran Teatre del Liceu

Tornem al Liceu, aquesta vegada amb cadira de rodes per tal de veure una òpera de Hector Berlioz (1803 – 1869) que no coneixíem pas, perquè es programa molt poc i de fet al Liceu es va estrenar molt tard, al gener de 1977, ara fa 38 anys i encara no s’havia programat de nou.

BENVENUTO CELLINI és la segona òpera de Berlioz, encara que la primera “Les francs-juges” resta inacabada, perquè ell mateix va destruir gran part de la seva música. Són molt més conegudes, almenys per nosaltres, la seva esplèndida cantata escènica “La damnation de Faust” i molt especialment l’òpera “Les Troyens“, una de les òperes que m’agraden més de tot el repertori operístic.

Aquesta òpera està basada en les memòries de l’orfebre i escultor florentí Benvenuto Cellini, amb llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier; va ser estrenada a Paris l’any 1838.

El Gran Teatre del Liceu ha venut les 6 úniques representacions d’aquesta òpera, gairebé sense anomenar al seu compositor i en canvi ha explotat al màxim el nom de la persona responsable de la seva posada en escena Terry Gilliam, director de cinema i exmembre del grup Monthy Python; malgrat que aquesta posada en escena ha estat excepcionalment espectacular i mereixedora de les millors crítiques, crec que és lamentable que un teatre d’òpera per tal de rendibilitzar al màxim les seves abundants despeses, faci una campanya basada únicament en el nom de Monthy Python, afegint que tenia uns aires al Circ du Soleil.

Es tracta d’una òpera “desagraïda”, teatralment enrevessada perquè Berlioz, seguint els llibretistes, va pretendre explicar musicalment la història de l’escultor Cellini i la rivalitat professional amb Fieramosca, un altre escultor i els seus problemes amb el Papa Clement VII, a més de les seves ingènues penes amoroses amb la jove Teresa, tot això minuciosament descrit en la partitura amb un lirisme suau i d’una certa consistència simfònica per ambientar amb escenes de carnaval i de pintoresquisme popular un relat en el qual la música venç el drama i l’estil a les possibilitats d’emoció. Per acabar de complicar-ho, la interpretació de l’obra és difícil i no massa lluïda per als cantants.

This slideshow requires JavaScript.

Te moments musicals esplèndids, però força escassos pel meu gust i en conjunt no em va arribar emocionar massa; música que agrada escoltar, de ben segur i encara mes si és ben interpretada per l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida brillantment pel mestre Josep Pons; també haig de remarcar que el Cor ens està oferint unes nits inesborrables de la nostra memòria d’ençà que és oficial que Conxita Garcia és la seva directora titular.

En el que es refereix als solistes, sense cap mena de dubte, va triomfar el tenor francès John Osborn, oferint-nos un gran Cellini, destacant-se molt per sobre dels seus companys; també bé, però segurament no tant com era d’esperar, la soprano Kathryn Lewek; la resta simplement correctes.

…. i SI, encara que em sàpiga greu dir-ho, efectivament el millor de la nit va ser l’excepcional posada en escena de Terry Gilliam, amb un moviment de masses molt estudiat coreogràficament, cor, actors, cantants, equilibristes, figurants, caps grossos, ballarins… una borratxera espectacular de colors, moviments i sensacions que inclús abans de començar va envair fins i tot la platea, acompanyada d’una pluja de paperets de colors que amb una excel·lent il·luminació va iniciar la producció d’una forma espectacular.

This slideshow requires JavaScript.

L’escenografia emprada pels edificis, no era del tot del meu gust, però l’enginy per transformar-la durant tota la representació la valoro molt positivament; també em va agradar molt les projeccions de vídeo- imatges al fons de l’escenari que encara li donaven mes profunditat a l’escenari.

Si la nostra valoració la féssim únicament sobre la teatralitat d’aquesta bigarrada però espectacular posada en escena, de ben segur seria molt més alta, però el que anàvem a veure i a escoltar era l’òpera i aquesta encara que ens va agradar, no ens va arribar a emocionar com ho fan normalment altres òperes que acostumem a veure.