Aprofitant l’entrada de l’abonament de l’Imma que la setmana passada no va utilitzar, he pogut anar a l’Auditori de nou aquest passat diumenge al concert de l’OBC i aquesta vegada sí que he gaudit de valent.
Aquesta vegada el director convidat va ser en Michal Nesterowicz, que va aconseguir molts bons resultats de l’OBC. El programa era extens i encara es va afegir a manera de pròleg un solo de violoncel per part d’un membre de l’orquestra, interpretant El CANT DELS OCELLS en homenatge a les víctimes dels atemptats de Paris. Molt emotiu.
1 – CARL MARIA VON WEBER (Eutin, Alemanya 1786 – Londres 1826)
Oberon. Obertura (🐌🐌🐌)
Arrenca l’obertura de l’última òpera que va escriure Carl Maria von Weber, fervent apassionat de l’escriptura, com Falla. Oberon (1826), basada en El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, obre la porta a un món de ficció que romandrà oberta durant el concert sencer.
2 – ALBERT GUINOVART (Barcelona 1962)
Concert per a piano i orquestra núm. 2, “Traces” (🐌🐌🐌🐌)
Però, si hi ha alguna cosa que va canviar completament el paradigma de la dramatúrgia, va ser l’arribada arrasadora del cinema, un art amb els mecanismes del qual està molt familiaritzat el compositor català Albert Guinovart. «Traces» (2005) parla de la seva carrera en el sector audiovisual, però també de com gaudir de la simplicitat colpidora d’una melodia i de la grandiositat de l’orquestra simfònica. Guinovart apel·la a la memòria projectant imatges a les nostres ments des de la ploma i des del piano.
El mateix Guinovart va ser el solista al piano que va interpretar la seva creació. Erròniament creia abans d’escoltar-la que seria una peça musical contemporània que no m’acabaria d’interessar; la sorpresa va ser majúscula perquè em va emocionar des del primer moment.
Guinovart ens va regalar amb un bis excepcional… EL CLAR DE LLUNA de Debussy, també dedicat a les víctimes dels atemptats de Paris de divendres passat.
3 – MANUEL DE FALLA (Càdis 1876 – Alta Gracia 1946)
El amor brujo (🐌🐌🐌🐌)
4 – MANUEL DE FALLA
El sombrero de tres picos. Suite núm. 2 (🐌🐌🐌🐌 + 🐚)
És difícil escoltar El sombrero de tres picos (1919) o El amor brujo sense dibuixar en la imaginació un decorat, una dansa, un entorn o un ambient. Falla, a qui no agradava gens el tediós sobrenom de mestre, va avivar, des del seu retorn de París el 1914, el fervor cultural de ciutats com Madrid i Barcelona. Teatres, sales de concert, cafès cantants i algun cinema… L’oci i l’art no estaven barallats. Per a Falla, tampoc no ho estaven el folklore i la música de les altes institucions d’educació musical.
Així, escoltem els ritmes de la seguidilla, la farruca i la jota, a la Suite núm. 2, pensats des de l’imaginari popular, però modelats per al ballarí dels Ballets Russos. Cau la nit. Les melodies es fondran amb l’atmosfera torbada pel fum i, després de les campanades del rellotge de mitjanit, els encants emergeixen. Amb El amor brujo, el compositor gadità deixa enrere l’exotisme que sovint sorgeix a l’hora de mirar cap a terres espanyoles i arma un paisatge sonor que inclou l’empremta popular tant del seu mestre Felip Pedrell com tot allò que va adquirir a París. Ritmes i melodies populars reelaborats i perfectament acoblats sota una estètica musical de caire francès que alguns van voler veure encara amb un cert desdeny.
Daniel Barenboim dirigeix “El Amor Brujo” (Dansa ritual del foc) amb la Chicago Symphony Orchestra
És una llàstima que Catalunya Música no deixi accessible a la seva web els concerts de l’OBC, com fins fa molt poc sí que ho feia. Aquesta és la raó que no us pugui deixar l’enllaç amb el concert i em veig obligat a buscar vídeos alternatius interpretats per altres orquestres.
