El passat diumenge vaig anar tot sol al concert de l’OBC, ja que l’Imma no es va animar a anar-hi amb la cadira de rodes. Vaig trobar el concert força desigual o potser era el meu estat d’ànim, el que no em va deixar gaudir-lo com caldria.
1 – MAURICE RAVEL (Ciboure, França 1875 – París 1937)
Ma mère l’Oye. Cinc peces infantils (🐌🐌🐌 + 🐚)
Concebut com una suite per a piano a quatre mans, que reunia cinc miniatures embolicades en l’atmosfera màgica dels contes de fades, Ma mère l’Oye mostra la fascinació de Maurice Ravel pel món infantil. L’obra, inspirada en els Contes de la meva mare, l’oca, de Charles Perrault, s’obre amb la malenconiosa Pavane de la Belle au bois dormant. Les atmosferes, de vegades inquietants, atorguen una especial identitat a aquestes miniatures des de la pavana inicial, que evoluciona sobre una melodia transparent, fins al radiant final.
Radio Filharmonisch Orkest o.l.v. Edward Gardner
Hi ha efectes meravellosos a la segona peça, Petit Poucet, que ens situa al cor del bosc, on escoltem els ocells (glissandi i trinats dels violins) i la flauta imitant el cant del cucut. La fantasia instrumental també sorprèn en la innovadora i misteriosa Laideronnette, Impératrice des pagodes i en el moviment de vals, molt moderat, que constitueix Les entretiens de la Belle et de la Bête. La majestuositat de Le Jardin féerique tanca l’obra amb un bany de llum, en un clima enlluernador.
2 – SERGUEI PROKÓFIEV (Sontzovka 1891 – Moscou 1953)
Concert per a violí i orquestra núm. 1 en Re major, op. 19 (🐌🐌)
Isabelle Faust
Serguei Prokófiev tenia 26 anys quan va escriure aquest Concert. La influència dels seus anys fora de Rússia atorga més energia i profunditat dramàtica al seu pensament musical. L’escriptura de l’obra continua exigint el màxim domini tècnic al solista, però el més sorprenent d’aquesta primera obra de Prokófiev per a violí i orquestra és la voluntat de crear un món sonor nou de singular bellesa a partir d’un sentit melò- dic i un lirisme tan original com captivador.
La renombrada violinista Isabelle Faust, no em va acabar de fer el pes, ni en l’interpretació d’aquest concert i encara menys amb el bis amb el qual va voler “obsequiar-nos”. Decepció.
3 – DMITRI XOSTAKÓVITX (Sant Petersburg 1906 – Moscou 1975)
Simfonia núm. 1 en Fa menor, op. 10 (🐌🐌🐌🐌)
Al juny del 1925, amb només 19 anys, Dmitri Xostakóvitx va concloure els estudis al Conservatori presentant una simfonia que va causar sensació, primer als seus professors i, un any després, al públic. L’extraordinària partitura, una autèntica explosió de talent d’un músic superdotat, va triomfar ràpidament a Europa i els Estats Units, amb estrenes a Berlín i Filadèlfia a càrrec, respectivament, de directors tan famosos com Bruno Walter i Leopold Stokowski. Sorprèn molt en un autor tan jove el mestratge en l’orquestració, l’equilibri en l’estructura i l’originalitat d’una partitura amb petjades d’Igor Stravinsky i Béla Bartók, però ja amb una personalitat pròpia i fascinant.
Aquesta ultima peça musical, es la que va aconseguir que jo pensés que realment havia pagat la pena haver assistit diumenge al matí al concert de l’OBC, que aquesta vegada va estar meravellosament dirigida per Antoni Wit.
