Dimecres passat vaig tornar tot sol a una altra lectura escenificada a la Sala Àtic22, per tal de conèixer una altra dramatúrgia, aquesta vegada d’un país que estimem, EQUADOR, que per sort els “voltaires” vàrem conèixer l’any 2005 en un viatge d’unes 5 setmanes i que vàrem recórrer de nord a sud, incloent-hi un afegitó d’una escapada de 8 dies a les illes Galápagos; un país que d’ençà que el vàrem conèixer, l’estimem i ja forma part de la nostra vida.
Nadia Rosero, és la dramaturga escollida en aquest cicle de Nova Dramatúrgia Iberoamericana. Un text que em va provocar com a mínim un interès que no m’esperava pas, ja que no sóc en principi massa partidari en teatre, de veure en una representació un cúmul de petitíssimes històries, en lloc d’aprofundir tan sols en una de sola, amb presentació, nus i desenllaç; en aquesta ocasió, encara que sigui així, o sigui un recull de petites històries quotidianes, que se’ns presenta com si els espectadors fóssim també passatgers d’aquest bus, on transcorre tota l’acció… m’ha interessat força.
Un prisma intercanviable de microhistòries dins dels busos de la ciutat de Quito.
Un viatge de múltiples personatges dins d’un bus popular, el trolebús, la ecovía, Marín amazones, el metro bus, camal aeroport. Una trobada amb múltiples i il·lustres desconeguts en efímers viatges. Personatges que representen i expliquen les seves històries mentre pugen i baixen del bus. Unes belles dames amb uniforme d’oficina, nens de col·legi, estudiants universitaris, les àvies, les mares i els seus nens, algun que altre estranger, un cubà, el xofer i la seva vida, l’hostessa, l’infaltable venedor, el cantautor o cantautora de música amorosa o religiosa, venedors ambulants i el jo penso, raonament en veu alta. Els passatgers van penjats dels tubs, alguns asseguts, altres aixafats, molt poques vegades hi ha seients buits.
Aquesta vegada el que em va agradar més de tot, va ser la direcció d’Abel Vernet, amb una visió de l’obra molt treballada i molt pensada, incloent-hi la seva integració dins de l’escena com si es tractés del conductor de l’autobús i que alhora manega els comandaments d’il·luminació i so; els actors interpreten multitud de personatges i es van canviant de roba davant nostre per posteriorment “pujar” a l’autobús marcant el tiquet, mentre que els espectadors asseguts al mateix bus, tot veient l’entrada o sortida de cada un dels personatges que ens sorprendran amb la seva història i les seves dèries.
Petitíssimes històries, més aviat flaixos molt esquemàtics, que ens mostra una societat bastant allunyada a la nostra, encara que té algun punt en comú, com poden ser els personatges que únicament observen el paisatge a través de la finestra, pensatius i sense mostrar com realment són …. o encara mes, les persones que s’aïllen connectats al seu telefono mòbil escoltant música o parlant per xat amb persones molt llunyanes físicament; els autobusos són l’ànima de l’Equador i la forma més fàcil de desplaçar-se pel país i segurament en aquelles terres les vivències i transparència humana dels viatgers de l’autobús, són molt més accentuades, que actualment a l’estat espanyol o a Europa; a mi personalment em recorda molt als viatges en tren dels anys 60 i 70, quan viatjàvem per la península i les persones compartien les seves vivències amb tota naturalitat.
Una història que en part és un estudi etnològic dels equatorians quan viatgen pel seu país, … el raper (una de les millors interpretacions de la nit), el predicador que intenta convèncer als passatgers amb els seus sermons, la parella de nuvis que fa poquíssim que s’han casat i que es fan “arrumacos” constantment, la mare i el fill que se sorprèn per tot (un extraordinari Pol Nubiala), les amigues que parlen de temes importants que els afecten directament…. com és el càncer, la malalta per culpa de ser donant de sang repetidament per tal de poder dinar, els que pugen a l’autobús tan sols per demanar calerons, l’accident a la carretera i els tafaners, els venedors de CDs amb documentals turístics, el revisor, la parella d’ancians que pateixen sordera i que parlen amb un volum que fan partícips a tots els viatgers…
Els actors aquesta vegada han llegit el text amb l’ajut de les noves tecnologies, iPads, iPhones i ordinadors, deixant gairabe sempre el paper físic de banda i això els hi permet poder moure’s amb més facilitat. Actuacions en general força aconseguides, malgrat que els assajos s’han reduït massa, ja que ha estat un únic assaig; fan el que poden i no és cap retret, ja que treballen de forma altruista sense cobrar gens per la seva actuació. Voldria assenyalar especialment a Pol Nubiala i també a Jaume Viñas.
En acabar la representació, com sempre, connexió via Skype amb la dramaturga, aquesta vegada des de Quito (Equador) i xerrada amb el públic i l’equip artístic; interessantíssim poder-ho fer en directe, malgrat que aquesta vegada l’autora Nadia Rosero potser no va entendre que era un diàleg i que el va convertir gairebé en un monòleg, on va poder explicar extensament la seva intenció quan va escriure aquest text. Aquesta obra, no ha estat mai estrenada en un teatre al seu país….. una llàstima perquè crec que pot donar molt de si al ser molt diferent de tot el que normalment es veu.
La pròxima lectura escenificada a l’Átic22, serà aquest dimecres dia 11 de novembre a les 20.00 hores, amb l’obra MECÁNICA d’Abel González Mello (Cuba), sota la direcció de José Pascual Abellán. La col·laboració econòmica del públic és de tan sols 7 € i inclou una beguda a partir de les 19.30 hores.
Transporte popular – Nadia Rosero (Ecuador)
Direcció: Abel Vernet
Repartiment: Núria Casas, Marçal Bayona, Laura Riera, Pol Nubiala, Núria Deulofeu, Jaume Viñas.
