Una crònica que teníem pendent, d’un espectacle que ens va impactar i agradar moltíssim i que vàrem poder veure el dia abans de l’accident; encara que sigui una crònica breu, volem que quedi constància al blog d’aquest extraordinari espectacle, que valorem com podeu veure amb la màxima puntuació cargolaire.

Ara fa un parell de setmanes vam anar a la Sala Petita del Nacional per tal de veure NOMÉS SÓN DONES de l’escriptora Carmen Domingo, dirigida per Carme Portacelli.

És una obra que parla de les dones durant la Guerra Civil, cinc dones, cinc històries entrellaçades que ens expliquen el sofriment i les penúries que van viure milers de dones arreu de l’Estat espanyol. El text és el reflex d’una situació històrica i al mateix temps és un crit contra la invisibilitat de les dones en aquell context, en el franquisme i en molts llocs del planeta en l’actualitat.

Dones que eren esposes, mares, filles, germanes… militants, sindicalistes, guerrilleres i lluitadores per la democràcia. Dones que havien estat marginades de les diferents dinàmiques socials i culturals de la societat espanyola i que es van comprometre per combatre el feixisme. Dones que van patir represalies, empresonament, tortura i mort. Dones que van ser separades dels seus fills i de les seves famílies. Dones que van ser jutjades i condemnades per tribunals militars, que van ser utilitzades com a botí de guerra per reafirmar el poder dels homes. Dones que un cop finalitzada la guerra van quedar recloses en l’espai domèstic, obligades a deixar els espais públics únicament per als homes.

Es tracta d’un espectacle on es combina la veu de Miriam Iscla, la dansa de Xaro Campo amb coreografia de Sol Picó (de baixa per una lesió) i la música de Maika Makovski.

Un piano al fons de l’escenari, a l’esquerra una pantalla de projeccions i a la dreta “un bosc” d’ampolles amb papers a dins.

Miriam Iscla és el fil conductor de tota l’obra que amb el poder de la seva gestualitat i veu es transforma en les cinc dones, de forma instantània, sense espai per respirar entre un personatge i un altre. No li ha calgut res més per oferir-nos una magnífica i extraordinària interpretació.

Maika Makovski amb una música capaç de mantenir la tensió tota l’estona i que ha estat creada especialment per aquesta obra.

Xaro Campo ens mostra amb el moviment el dolor, l’angoixa, l’esperança. Una dansa que va assolint un ritme cada vegada més fort a mesura que avança la representació. Sublim el ball entre les ampolles de vidre i magnifica també l’escena compartida amb la Miriam Iscla dins del tanc d’aigua.

Una posada en escena molt acurada amb una molt bona il·luminació i per acabar d’arrodonir-ho,  amb les projeccions audiovisuals a la pantalla gran que amb dades i imatges ens transporten a l’horror de les dictadures.

A la fi, un extraordinari espectacle contra l’oblit.

Autora : Carmen Domingo

Direcció: Carme Portacelli

Repartiment: Miriam Iscla, Maika Makovski, Xaro Campo

Espai escénic : Paco Azorín / Coreografía: Sol Picó / Música original: Maika Makovski / Vestuari: Antonio Belart / Il.luminació: Miguel Muñoz / So: Efrén Bellostes / Caracterització: Toni Santos / Realització d’audiovisuals: Laia Gomà / Edició d’audiovisuals: Lucia Albano / Ajudanta de direcció: Judith Pujol / Ajudant d’escenografía: Adrià Pinar / Ajudant de vestuari: Carlota Ricart / Confecció de vestuari: Taller de Goretti

Equip técnic i de gestió/ Producció : FEI Factoría Escènica Internacional