– Teatre – LA COL.LECCIÓ (🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 31/10/2015

Hem anul·lat o inclús perdut, entrades prèviament comprades per 5 obres de Teatre i també per un concert de l’OBC, en el període dels últims 8 dies. Ahir dissabte i tot sol, sense gaires ganes, he tornat a veure una representació teatral després de l’accident de l’Imma; ella mateixa em va animar a fer-ho i començar a tornar a fer una vida el més normalitzada possible, després d’aquesta ultima setmana, en la que hem estat literalment clausurats dins d’un Hospital…. a l’espera d’una operació, que per fi s’ha pogut realitzar.

No entenc pas el perquè en una situació com la que estem passant, és tan difícil posar-se en contacte amb segons quins teatres per ajornar o bescanviar entrades, quan realment està realment justificat fer-ho. No és just, crec jo, que després de l’esforç econòmic que els espectadors hem de fer, es posin tantes traves als aficionats a les arts escèniques.

LaCol-Àleccio¦ü-rBlanch-06

LA COL.LECCIÓ, és una obra que va escriure Harold Pinter per a la televisió l’any 1961 i que es va representar per primera vegada a l’Aldwych Theatre a càrrec de la Royal Shakespeare Company el 1962.

La col·lecció ens parla de la relació que s’estableix entre dues parelles dedicades al disseny de moda: Harry i Bill i James i Stella. La suposada trobada entre Stella i Bill en un hotel de Leeds una setmana abans que comenci l’acció és el detonant perquè James intenti saber què va passar realment entre ells.

Aquesta producció dirigida per Albert Prat, ja es va poder veure a l’Institut del Teatre gratuïtament durant el passat Grec 2015; va ser també una de les obres que nosaltres havíem escollit per veure en el Festival de Tàrrega i que finalment va quedar descartada en assabentar-nos que la podríem tornar a veure més tard a la Sala Beckett.

Un argument en el qual s’entrecreuen la vida de dues parelles; per una banda la d’una parella d’homes que aparentment són homosexuals i per l’altra una parella heterosexual que porten dos anys de casats, i que dóna la sensació que sexualment no funcionen gairebé. L’escenari de la Sala Beckett aquesta vegada a lo ample i amb tres espais clarament diferenciats, a banda i banda les dues sales d’estar d’ambdues parelles i al mig una cabina telefònica, des d’on es fan trucades que semblen un pèl amenaçadores.

Un text que em va agradar molt, perquè sembla a priori força senzill i previsible, però no ho és en absolut, ja que s’endinsa en l’estudi de la personalitat dels quatre personatges, d’una manera profunda disseccionant el que hi ha de veritat del que solament ho sembla. Pinter juga amb l’espectador a què ell mateix descobreixi a poc a poc el que cada personatge ens explica, sense posicionar-se en cap moment en la veritat o mentida d’allò que ens explica, deixant el dubte de si va passar realment o no; finalment serem nosaltres mateixos els que haurem de decidir el que va passar, encara que el menys important de tot, és el desenllaç…. si és que hi ha.

LaCol-Àleccio¦ü-rBlanch-18

El mateix Harold Pinter afirma: “No hi ha gaire diferència entre el que és real i el que no ho és, ni entre el que és veritat i el que és fals. Una cosa no és necessàriament veritat o mentida: pot ser veritat i mentida alhora.”

La posada en escena la vaig trobar encertada també, però el resultat final em va decebre una mica, segurament per les altes expectatives que jo tenia sobre aquesta producció; la causa segurament va ser que les interpretacions no em van acabar de convèncer i en forces moments no me les vaig acabar de creure (tampoc als personatges, però això sí que és el que Pinter pretén), excepte la interpretació de Sergi Torrecilla que la vaig trobar força més aconseguida.

Són d’aquelles ocasions que surts d’un teatre amb la sensació que t’ha agradat, però que alguna cosa no ha acabat de funcionar, sense saber si aquesta sensació és deguda a la direcció de l’espectacle o a una interpretació que no ha acabat de funcionar com un rellotge….. i és que en aquest cas, crec que els personatges són molt difícils d’interpretar, encara que sembli a primera vista que no ho són.

Autor: Harold Pinter / Traducció: Víctor Muñoz i Calafell

Direcció:
Albert Prat
Intèrprets: Òscar Intente (Harry) – Alberto Díaz (James) – Laura Pujolàs (Stella) –
Sergi Torrecilla (Bill)

Espai escènic:
Xesca Salvà / Il·luminació: Sergi Torrecilla / Vestuari: Nídia Tusal  / Espai sonor: Joan Solé / Caracterització: Toni Santos / Fotografia: Roser Blanch / Ajudant de direcció: Ignasi Guasch / Producció executiva: Maria G. Rovelló
Una producció de La Ruta 40 amb la col·laboració en la producció de Grec – Festival de Barcelona, Fira Tàrrega i Temporada Alta 2015

Cargol ? veritat o mentida ?

Quant a Miquel Gascon

Viatger-maniac i engrescat per aprendre el màxim de la cultura que es fa en la nostra estimada ciutat, Barcelona, ja sigui Teatre, Musica clàssica, Musiques del mon, Jazz, Opera, Cinema
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s