Estem ara mateix patint els efectes d’una parada brusca en les nostres activitats “voltaires” de les que ja teníem previstes, ocasionat per l’absurd accident que va patir l’Imma en baixar les escales del Metro dissabte passat, quan anàvem al Teatre Capitol a veure un musical de petit format. Ara, després de l’ensurt i els moments dolents viscuts, únicament ens toca esperar, aquí reclosos a l’Hospital de la Vall d’Hebron, a l’espera que puguin operar-la i fer-li un apanyo al maleit peroné.

Aprofito per posar-me al dia de les cròniques que han quedat pendents de la setmana passada…..

Feia força temps que per horaris de feina no podíem apropar-nos a Igualada a gaudir de les nits Kabrota; dilluns passat, no vàrem faltar a la cita del tercer dilluns de mes, encara que l’Imma es va quedar amb les ganes per què el seu horari laboral no li va permetre. De totes maneres, en el meu viatge a Igualada vaig estar molt ben acompanyat per amics tant “malalts” de Teatre com jo, o potser encara mes.

La representació aquesta vegada no va poder ser a casa d’en Josep Maria per motiu de les dolentes previsions del temps, i es va traslladar a les a una preciosa sala amb arcades dins d’unes antigues adoberies, a la mateixa població. Vàrem poder veure NINIS, LA TRILOGIA DIVINA, del dramaturg Marc Torrecillas i dirigida per Rafaela Rivas.

Sembla que aquesta representació de petit format (almenys la primera part de les tres), es va estrenar ja fa temps a les sales dels Minitea3 del carrer d’en Robador, al Raval, abans de la seva clausura…. sales que nosaltres vàrem intentar conèixer sense èxit.

La Verge Maria i Sant Francesc, dues estàtues de fusta policromada, fa quasi dos-cents anys que estan tancats en una església. El món a fora ha canviat molt, però la única dels dos que ho sap és la Verge que surt un cop a l’any en processó. Ambdós, quan els feligresos han marxat i l’església roman tancada parlen de la vida i la fe dels humans i tot allò que ells, com a talles que són, no poden fer… O potser sí?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un text molt divertit que ens va fer passar una molt bona estona i que podria potser per alguns catòlics, ratllar la línia vermella, per la seva pretesa iconoclàstia; des de el meu punt de vista de no creient, el text sempre ha guardat les formes respectuosament, a un nivell de broma simpàtica i utilitzant l’humor molt mesuradament. Crec que han estat molt millor les dues primeres parts…. i la tercera simplement un intent d’allargar l’espectacle per tal de què s’aconseguís una durada de 50 minuts, per permetre ser representada fora de l’entorn dels Microteatres.

M’han agradat especialment les interpretacions dels dos actors, Laura Palmero i Xavier Juclà, que amb la seva mímica molt expressiva gairebé diuen més que el que expressen les seves paraules. Un Sant Francesc divertit, però una mica “cagadubtes” front una Mare de Déu, segura d’ella mateixa i amb molta mes gana de gresca.

L’ambient en acabar la representació, el millor de la nit com gairebé sempre; un retrobament amb amics teatraires tot fent un picapica “Kabrotaire” que et fa oblidar ràpidament que has hagut de fer 60 quilòmetres i que has de tornar a fer el mateix camí de tornada a casa.