– Òpera – NABUCCO de Giuseppe Verdi (🐌🐌🐌 + 🐚) Gran Teatre del Liceu

Primera representació operística de la temporada del Gran Teatre del Liceu, amb una òpera que no havíem vist representada mai en directe, encara que si escoltada moltes vegades, especialment el que fa als seus conegudíssims cors. NABUCCO de Giuseppe Verdi. Feia 31 anys que no es representava (escenificada) al Liceu, encara que si es va poder escoltar en versió concert l’últim cop l’any 2006. Aquesta vegada, al nostre abonament, ens ha correspost el segon repartiment.

Aquesta òpera va ser el primer èxit important del compositor, amb la qual s’inicien els anomenats anys de galeres, en els quals va compondre a un ritme frenètic: va produir disset òperes en dotze anys. L’èxit es deu en part a les qualitats musicals de l’obra i en part a l’associació que feia el públic entre la història del poble israelià i les ambicions nacionalistes de l’època. Un dels símbols que va utilitzar, i potser continua utilitzant, el poble per a reforçar l’ideal independentista va ser el cor “Va, pensiero…”. Aquest cor d’esclaus hebreus és, sens dubte, el número més popular de l’òpera. En la seva època, els italians el van considerar un cant contra l’opressió estrangera en què vivien.

Nabuccodonosor, rei dels babilonis envaeix el regne de Judea. La seva filla Fenena, enamorada d’un hebreu vol alliberar el poble conquerit i s’enfronta a la seva germana Abigaille. Aquesta, engelosida, traeix el pare i es fa amb el tron de Babilònia, però Nabucco, convertit al judaisme recupera el regne i allibera els hebreus.

A nosaltres no és l’òpera que ens agrada més de Verdi, suposo que en part degut a la falta de coneixença de la mateixa; el que si haig de confessar, és que té moments irrepetibles, protagonitzats pels Cors, que sempre que els escoltem ens fa posar “pell de gallina”.

Després de llegir critiques que no deixaven molt ben parada aquesta producció, especialment la part que pertoca al repartiment vocal solista, anàvem amb certa recança; un cop vista, reconeixent que potser no és el millor cast possible, a nosaltres ens va agradar suficientment i destacaríem a Tatiana Melnychenko, Luca Salsi i Marianna Pizzolato.

La posada en escena ens va agradar especialment, ja que comptava amb una escenografia força espectacular i que ens va sorprendre en cada acte… des d’un primer acte que a mi em recordava el jardí de pedra (*) al costat de la porta de Brandenburg a Berlín, fins a un escenari ple de foc … i unes figures gegantines de filferro, absolutament espectaculars que muntaven i desmuntaven en directe durant la representació.

* (Memorial als jueus europeus assassinats) que va ser dissenyat per Peter Eisenman i Buro Happold com a homenatge i record al poble jueu que va sofrir durant l’Alemanya nazi. El monument consisteix en 2.711 blocs de formigó de diferents alçades, des de 20cm a 4,8 metres, alineats en un espai de 19.000 metres quadrats.

Encara que la posada en escena em va agradar i molt, haig de reconèixer que el moviment coreogràfic del cor el vaig trobar massa estàtic durant tota la representació, gairebé sempre palplantats i immòbils…. sense la naturalitat que per mi requereix una representació operística. També haig de reconèixer, però, que el moment màgic del “Va, pensiero…” amb tots els cantants agrupats i immòbils al centre de l’escenari com si es tractessin d’un raïm de persones, va ser absolutament meravellós.

La direcció de l’orquestra per part de Daniel Oren, va estar a un molt bon nivell, així com l’actuació del Cor del Liceu, autèntic protagonista de la nit.