Agradable sorpresa novament a la Sala Muntaner… i un altre cop amb un text de Joan Yago, del que vàrem veure fa tan sols dues setmanes BLUF a la Sala Beckett.

Aquesta vegada es tracta de YOU SAY TOMATO, que sota un títol d’una cançó mítica, que pot despistar força, ens trobem amb un excel·lent bombonet de Teatre amb majúscules, d’aquell que no es pot deixar passar.

Una representació que ens parla del món interior de l’espectacle, amb clau d’humor en el qual els protagonistes són una parella de “quarentons” que porten ja 10 anys casats i que mal viuen fent bolos amb el seu espectacle musical farcit de cançons d’amor. A partir d’una discussió que sembla absurda i fins i tot inversemblant, ens adonem que l’autor aprofundeix molt en la relació de la parella i a poc a poc transforma la comèdia inicial en un drama molt real sobre la relació d’aquesta parella, que potser conviuen junts per simple comoditat, però que han deixat la passió i inclús l’amor fora de les seves vides fa molt de temps.

En Santi, fill renegat d’una llarga nissaga d’orquestristes de comarques, i la Rosó, nena prodigi televisiva dels primers noranta, porten 10 anys vivint junts. La seva història d’amor va començar juntament amb un trepidant projecte musical que els havia de portar, un dia o altre, al capdamunt de l’escena catalana. Els anys han passat i aquest dia no ha arribat. Avui, mentre esperen que les portes s’obrin i el local s’ompli de gent per recuperar part dels diners que han perdut en la seva darrera gira, no tindran més remei que preguntar-se cap a on va el seu projecte musical, cap a on va la seva història d’amor i quina de les dues coses està destruint a l’altre.

El que aconsegueix en realitat és posar un mirall de cara als espectadors per tal de què ells mateixos es vegin reflectits en les seves actituds respecte a la seva pròpia relació de parella. Un exercici de reflexió que l’espectador entoma entre riure i riure i que no acabarà pas quan l’espectacle finalitzi. Una demostració palpable de bon Teatre que serveix per quelcom mes que per passar una bona estona rient, assegut a les butaques d’una sala de teatre.

El text des del meu punt de vista és brutal, perquè aconsegueix el seu objectiu amb menys de 75 minuts i sense grans parafernàlies; una posada en escena senzilla però molt atractiva i dos únics actors a escena. Anna Moliner i Joan Negrié que estan immensos en les seves interpretacions i en el seu moviment constant per l’escenari; ens atrapen des del minut zero o inclús abans perquè ja estan actuant abans d’iniciar la representació. Interpretacions realment magnifiques la dels dos actors, que a més a més d’expressar el text amb paraules, utilitzant la mímica, el cant i el ball a la perfecció.

Tot això sense cap mena de dubte s’aconsegueix per una molt bona i acurada direcció de Joan Mª Segura.

Una excel·lent reflexió sobre la satisfacció i la felicitat en les relacions de parella i, en general, sobre tot allò que ens trobem el dia que ens adonem que hem deixat de ser joves, perquè ja no tenim tota la vida al davant i ens adonem que, si no fem alguna cosa per evitar-ho, la nostra vida serà així fins als darrers dies.

Crec sincerament que recordarem aquesta proposta teatral com una de les millors d’aquesta temporada. Us la recomanem amb els ulls tancats, perquè estem segurs que us atraparà com a nosaltres. Estarà representant-se a la Sala Muntaner fins a l’1 de novembre.

  Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié

Coreografies:  Joan Maria Segura / Disseny de llums:  Marc Salicrú / Disseny d’espai vestuari:  Albert Pascual  / Direcció musical i arranjaments: Xavier Mestres / Ajudant de vestuari : Paloma Arza / Assessorament caracterització: Angels Salinas /Ajudant de producció: Oriol Grau