Ens vàrem assabentar a més de 15.000 quilòmetres de Barcelona que la inauguració de la 8ena edició del Terrassa Noves Tendències, s’obriria amb un nou espectacle de la molt anomenada companyia belga Needcompany, THE BLIND POET (Poeta cec), una creació escrita, escenografiada i dirigida per Jan Lauwers; avui en dia per sort, les noves tecnologies ens permeten adquirir les entrades des de l’altra punta del món…. i així ho vam fer, aconseguint una preuada segona fila de platea.

Va ser el primer cop que trepitjàvem el Teatre Principal de Terrassa i solament per aquesta raó ja va pagar la pena ….. però per sort l’espectacle ens va fascinar des de gairebé el primer moment, després de viure l’impacte desconcertant dels primers 10 minuts on la primera actriu que va sortir a escena es va passar cridant el seu nom repetidament “Grace Ellen Barky” i després corejada per la resta dels seus companys; un moment de desconcert total on els espectadors no sabien si realment es tractava d’una presa de pèl….. però NO.

POETA CEC, es tracta d’una producció realment fascinant, en el que es barreja un munt d’arts escèniques, encara que en un primer moment sembla una borratxera causada per una intoxicació de LSD, amb molta, molta i molta provocació…. en el que sembla un llarg fotiment d’escenes inconnexes, per sort es va transformant en un grandiós espectacle amb una gran posada en escena, en la que participa d’una manera important la música en directe, creada per l’ocasió per Maarten Seghers, però també forma part la dansa, el Circ i el Teatre amb una escenografia impactant que no deixa als espectadors en cap cas indiferents.

La concepció inicial de l’espectacle es basa en l’estudi dels arbres genealògics dels artistes de la seva companyia, per tal d’escriure una història basada en les seves diverses nacionalitats, cultures i llengües i a través d’escenes on es demostra que la puresa de les cultures és un mite i que des de sempre degut a les “migracions”, les cultures estan en una constant transformació cap a un món cada vegada més globalitzat. Unes cultures en constant lluita per salvar la seva identitat (ara mateix és el que està passant entre Catalunya i Espanya), una lluita que té molt de “canibalisme” per voler anul·lar la cultura rival, intentant menjar-se i anul·lar l’altre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després d’escenes on descobrirem una dona Indonèsia però d’arrels xineses (Grace Ellen Barkey), ens trobarem amb l’últim xamam (Maarten Seghers), per passar a la cultura vikinga noruega (Hans Petter Melø Dahl) i acabar la primera part de l’espectacle amb la història d’Anna Sophie Bonnema.

Però va ser a la segona part on tot va lligant, després que ens parli Benoît Gob des d’un supermercat de Lieja, Jules Beckman un “cowboy” ja barreja de cultures que ens explica l’arrel caníbal de l’home, amb guerres fratricides, com la dels nazis contra els jueus, la revolució bolxevic o tantes altres, plasmades visualment a l’escenari amb dues columnes que molt bé poden representar diferents imperis lluitant amb llances com si es tractessin de cavallers medievals.; després vindrà la cultura tunisiana amb Mohamed Toukabri que ens parla d’homes tuaregs que portaven vel a la cara o de què vol contractar un conegut metge iranià per fer-se una operació d’estètica al seu nas ….. acabant retrocedint mil anys en el temps per reflexionar sobre la noció d’identitat en l’actual Europa multicultural.

És llavors quan es remunta als textos dels segles X i XI del poeta sirià cec Abu al ‘ala al Ma’arri…

Si la ment és incerta,
ell se sent aclaparat pel món,
un home besat suaument per una puta.
Si la ment s’ha convertit en confiança,
llavors el món és una gran dama,
que rebutja la carícia dels seus amants.

Abu al ‘ala al Ma’arri (aproximadament l’any 950)

…així com també acaba mencionant la poetessa andalusa del segle XI, Wallada bint al Mustakfi, que descriuen un moment en què les dones ocupaven llocs de poder i l’ateisme era perfectament normal, època en la qual París era encara una ciutat de províncies i Carlemany un analfabet notori. Però la història l’escriuen els vencedors… i aquests han estat els homes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quantes mentides explicades pels homes i accidents han determinat en realitat el curs de la història coneguda? No es coneix massa sobre el poder de les dones fortes que llançaven pedres i terra a la foguera.

Un espectacle molt visual i plàstic ple de simbolismes, no sempre comprensibles per l’espectador mitjà, però segons el meu punt de vista això és bo per la cultura, perquè es tracta d’un tipus de Teatre que no finalitza en el seu The End escènic, sinó que deixa a l’espectador meditant molta estona …fins i tot forces dies amb el que ha vist. Cada un de nosaltres veiem un o un altre significat, que potser no coincideix amb el que l’autor ha volgut explicar.

L’espectacular final d’aquest fascinant espectacle mostra una grandiosa massa negre que va creixent i que sembla es menja a les persones…. la meva visió és que es tracta de simbolitzar les creences religioses, que són l’autèntic càncer que ha malmès totes les cultures, un càncer manipulat des del poder i que arrasa amb la llibertat de la humanitat, tinguin la cultura i la nacionalitat que tinguin.

Els habitants de la terra es divideixen en dos
Els que tenen esperit però no religió
I els que tenen religió però no esperit.

Abu al ‘ala al Ma’arri

El Futur de la humanitat simbolitzada en la dona pujada de nou al cavall que torna a agafar les rendes del poder per transformar de nou el món, ara encara en mans dels homes.

Senzillament, Brutal!!!

Forces aplaudiments en acabar la representació i també molt, però molt públic desconcertat a la sortida, sense saber que opinar, potser per por a fer el ridícul.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Text, direcció i escenografia: Jan Lauwers

Música: Maarten Seghers

Repartiment: Grace Ellen Barkey, Jules Beckman, Anna Sophie Bonnema, Hans Petter Melø Dahl, Benoît Gob, Maarten Seghers, Mohamed Toukabri

Vestuari: Lot Lemm / Ajudant de direcció i dramatúrgia: Elke Janssens

Producció: Marjolein Demey i Kurt Bethuyne

Una producció de Needcompany en coproducció amb Kunstenfestivaldesarts, KunstFestSpiele Herrenhausen, FIBA ‐ Festival Internacional de Buenos Aires, Künstlerhaus Mousonturm