Diumenge al matí, vàrem iniciar la nostra temporada de concerts a l’Auditori amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (l’OBC), i no podria començar millor com veieu per la valoració “cargolaire”.

Després del concert de la Sagrada Família el dia 20 (al que no vàrem poder assistir, però si vist a través de Medici.tv), el nou director Kazushi Ono, inicia de debò la temporada a la Sala Pau Casals de l’Auditori, amb el primer programa de la temporada:

1 – Hèctor PARRA (Barcelona 1976)

InFALL (🐌🐌🐌🐌)

Aquest compositor barceloní, actualment és resident a l’Auditori i per nosaltres aquesta obra ja era coneguda, perquè es va estrenar fa 3 anys, al febrer del 2012 en un concert al que vàrem assistir; llavors dèiem:

…obra d’encàrrec de l’OBC i que s’estrenava per l’ocasió… amb una gran massa orquestral molt recolzada en la percussió em va fer descobrir sons inimaginables fins aleshores, que tenien alguna semblança amb la música de “2001 una odissea a l’espai”; volia ser una visió cosmològica de l’existència humana amb un final com si es tractés d’una implosió de la matèria, la que marcarà tràgicament el final de l’univers, segons les paraules del mateix compositor, que a dalt de l’escenari amb el micròfon a la mà, ens va posar un parell d’exemples per intentar explicar la seva creació.

Ara, aquesta meravella simfònica, un cop revisada, encara ens ha agradat més que el primer dia, malgrat la dificultat que per molts oients té, per la senzilla raó que es tracta d’un tipus de música que no estem acostumats a escoltar.

2 – Serguei PROKÓFIEV (Sontzovka 1891 – Moscou 1953)

Concert per a violí i orquestra núm. 2 en Sol menor, op. 63 (🐌🐌)

Per aquesta ocasió es va comptar amb la presència del violinista rus Vadim Repin, que no ens va acabar de fer el pes, malgrat que no dubto pas de la seva qualitat.

Segurament té a veure que aquesta peça musical no ens va enganxar gaire i segurament va ser la causa de què fins i tot ens va provocar moments de somnolència i això un diumenge al matí després d’una bona dormida, és un mal senyal; almenys vam aconseguir, amb esforços, mantenir-nos desperts.

3 – Maurice RAVEL ( Ciboure, França 1875 – Paris 1937)

Daphnis i Chloé. Simfonia coreogràfica  (🐌🐌🐌🐌🐌)

És el primer cop que l’OBC interpreta aquesta simfonia, encara que sembli mentida, per què la seva música és una de les més apassionades del compositor i és també àmpliament considerada com una de les millors del compositor.

Per sort a Barcelona en els darrers 2 anys hem pogut escoltar dues versions al Palau de la Música; una a l’abril del 2013 interpretada per La Jove Orquestra de la Unió Europea  i encara una versió que la va superar, a l’abril del 2014 interpretada per la Royal Philharmoniker Orchestra; no en tinc la memòria suficient per poder assegurar del cert si aquesta versió actual de l’OBC va superar aquesta última, però us asseguro que vaig gaudir moltíssim el passat diumenge amb aquesta composició, molt ben dirigida per Kazusho Ono, que va saber treure el millor de la nostra OBC.

Aquesta simfonia en realitat es tracta de la música creada per Ravel per un ballet; el seu argument tracta de l’amor i la relació delicadament eròtica entre un cabrer i una pastora en un sol acte i tres escenes.

Ravel va començar a treballar en la partitura en 1909 i va ser estrenada al Théâtre du Châtelet a París pels Ballets Russos el 1912. L’obra està escrita per a una gran orquestra, i inclou parts per un cor sense paraules (només vocalitzacions i murmuracions); en aquesta ocasió els cors MADRIGAL i LIEDER CAMERA, van estar a l’alçada d’aquesta meravellosa simfonia i ens van fer posar la pell de gallina en més d’una ocasió.

Amb aproximadament una hora de durada, Daphnis et Chloé és l’obra més llarga de Ravel. Gairebé sempre l’obra completa, és interpretada més en concert que en escena.

Molt bon començament de temporada; el diumenge vinent assistirem també al segon de la temporada.

Us deixo l’enllaç de la retransmissió per Catalunya Música, que podreu escoltar si cliqueu AQUÍ.