La temporada del Teatre Lliure ha començat amb dues obres del mateix escriptor, Stefano Massini (Florència, 1975), representades a dies alterns al Lliure de Gràcia i ambdues dirigides per Lluís Pasqual. Ahir vàrem acudir a l’estrena de DONA NO REEDUCABLE magníficament interpretada per Miriam Iscla.
No ens imaginàvem pas en entrar a la sala que en sortiríem tan corpresos del que veuríem i escoltaríem a escena i l’angoixa en la que ens veuríem sotmesos per una de les interpretacions més extraordinàries que hem vist en els últims anys. Miriam Iscla es deixa la pell a l’escenari i li treu tot el suc a un text realment impactant i dur en el qual ens intenta explicar com s’ha portat l’aniquilació de tot un poble, el Txetxè, a mans de l’estat rus, que utilitza tots els mitjans al seu abast per destruir les esperances de llibertat d’una nació i destruir sistemàticament, amb les eines més perverses, les idees i les persones que no “combreguen” amb les directrius del dictatorial dirigent rus Vladímir Putin … les persones considerades NO REEDUCABLES pel règim.
Un any després de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, que va ocórrer el 7 d’octubre del 2006 a Moscou, Stefano Massini va escriure aquest retrat sense concessions, una immersió teatral total en violacions i represàlies, suborns i xantatges, desesperació i coratge.
Un viatge al precipici dels horrors russo-txetxens del segle XXI, espiats i relatats per una testimoni definida pel Kremlin com a “no reeducable”: els caps tallats dels guerrillers penjats dels gasoductes, restes humanes fetes volar amb granades, competicions entre els militars per endur-se el rècord de violacions, atemptats suïcides al centre de Grozni, episodis de profunda corrupció camuflats per una propaganda al so de la ficció televisiva, per no parlar de la carnisseria del teatre Dubrovka de Moscou i de l’escola de Beslan. Una baixada als inferns i una reflexió sobre la llibertat de premsa i l’ofici del periodista.
Lluís Pasqual fa un treball excel·lent de direcció i de posada en escena, que converteix el que podria arribar a ser un monòleg, visualment poc atractiu, en una representació molt activa, on l’única actriu a escena es belluga constantment d’un cantó a l’altre interactuant amb les projeccions i amb actors virtuals que juguen un paper important en les entrevistes de la periodista protagonista.
El text gairebé no ens explica, i ho pretén fer, la vida de la periodista a la República de Txetxènia, ni el perquè no fuig d’un infern on no es pot viure amb unes mínimes condicions; el text utilitza com excusa el personatge d’aquesta periodista que va acabar assassinada, per explicar-nos el dia a dia al principi de l’actual mil·lenni, d’un lloc erm entre el mar Caspi i el mar Mort, on els seus habitants en saludar-se no es diuen “bon dia”, sinó “et desitjo llibertat”….. un text que ens mostra la crueltat d’un estat que vol sotmetre a tot un poble de més d’un milió d’habitants, i molt especialment als habitants de la seva capital Grozni. Per això utilitza escenes de curta durada però molt intenses, que ens endinsen en el pitjor dels inferns imaginables, on la tortura, els assassinats, la fam i el terror és el pa de cada dia.
Un món amb dos bàndols enfrontats, on la periodista diu que no es vol involucrar i que vol explicar els fets per si sols…. cosa que ni ella es creu, perquè com humà sempre acabes decantant en la direcció que et marca la teva idiologia. Evidentment seran anomenats “terroristes” els que lluiten per la llibertat del seu poble, però malauradament perden la batalla…. els altres, els vencedors mataran “pel bé del país” i seran considerats uns herois; la història es repeteix a qualsevol lloc de món.
en paraules de Politkóvskaia:
Hoola!
Magistral MÍRIAM ISCLA. Sensació que tens la periodista Anna Politkóvskaia in person.
Quines vides tan dures!
També he vist la interpretació de CRECENUNSOLDÉU on la Rosa Ma. Sardà intrepreta 3 dones, de manera molt diferent també és una obra que colpeix.
Bon començament al TEATRE LLIURE de GRÀCIA,
Estem absolutament d’acord amb què MÍRIAM ISCLA està que se surt.
La de Rosa Ma Sarda encara no l’hem vista, però molt em temo pels comentaris llegits per aquí, no arribarà a la excel·lència de la seva companya. Encara falten uns dies per poder-la veure…. i potser ens emportem una sorpresa.
EL TEATRE LLIURE, és molt TEATRE LLIURE i sempre se supera a si mateix.
Retroenllaç: – La llista del millor TEATRE de l’any 2015 a VOLTAR i VOLTAR | Voltar i Voltar
Retroenllaç: – Resum de la temporada teatral 2015 – 2016 | Voltar i Voltar