Fins avui no ens hem pogut posar a escriure i seleccionar les fotografies que vàrem fer divendres passat, Diada Nacional de Catalunya, quan vàrem acudir a l’extraordinària i multitudinària manifestació de la VIA LLIURE A LA REPÚBLICA CATALANA.
Nosaltres ens vàrem apuntar el primer dia que es podia fer al tram 116 de la Meridiana, per la senzilla raó de què era un indret on acudim força sovint, al Teatre Nacional de Catalunya i a L’Auditori. Ens va semblar que estar situats entre aquests dos edificis dedicats a la CULTURA, era potser el lloc mes adient per nosaltres.
Dinàvem molt d’hora, (13 hores), en contra de la nostra mala costum de dinar a les tantes, per tal de ser previsors i estar al lloc com més aviat millor i poder viure l’ambient que es respira tan sols en ocasions com aquesta. A les 14 hores ja estàvem al metro de la línia 3 (la verda) i a mesura que anàvem baixant cap al centre, veiem que s’anava omplint de gent il·lusionada com nosaltres, gairebé tots amb la samarreta blanca i molts amb l’estelada.
En arribar a l’estació de Catalunya per tal de fer el transbord a la línia 1 (la vermella), vàrem comprovar que a l’andana no cabia ningú mes i que era totalment impossible baixar del vagó… semblava que el túnel d’accés cap al transbord estava tallat i la gent convertida en una massa gegantina empenyia cap a la sortida de Rambles, amb gran perill de caure a les vies; penseu que encara quedaven 3 hores pel començament de la manifestació, prevista a les 17:14 hores.
La nostra ràpida decisió, va ser continuar fins a la parada de Liceu i des d’allà xino xano, apropar-nos a la Meridiana. El que al principi semblava un entrebanc, va resultar tota una agradable experiència, ja que ens vàrem unir ràpidament a les riuades de gent que sortia per arreu fent el mateix camí. Les cares d’il·lusió dels que teníem el mateix objectiu d’afegir-nos a la manifestació era evident…. famílies senceres caminant… travessant les Rambles, carrer Ferran, Plaça Sant Jaume, Plaça de l’Àngel a la Via Laietana, carrer Princesa, Parc de la Ciutadella i passeig de Pujades fins a l’indret de la Meridiana on hauria de fer-se els parlaments al final.
La Meridiana llavors ja era plena de gom a gom i encara que ens va costar moltíssim caminar pel mig d’aquesta avinguda, fins al lloc on havíem de ser, va ser un autèntic plaer fer-ho a poc a poc i veure milers de persones amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes que nosaltres, pacíficament per tal de demanar tan sols la possibilitat de poder VOTAR per aconseguir ser un país lliure i independent… la República de Catalunya.
En arribar a l’Auditori una cobla formada especialment per l’ocasió, tocava sardanes mentre moltíssima gent les ballaven en grups reduïts. Després de força estona, es va anant formant un enorme cercle que va crear una única sardana llarguíssima, la més gran que han vist els meus ulls ….. són moments irrepetibles que recordarem per sempre mes.
Vàrem viure instants molt emotius i creiem que històrics, esperant el pas del “punter” que acabaria assenyalant al Parlament de Catalunya al final de la Meridiana. En total 135 trams, un per cada escó del Parlament de Catalunya i cada sector amb punters de diferents colors….. el nostre rosa fuxia i tots els punters assenyalant el camí cap al Parlament. L’espera va ser llaaaarga, però no ens va importar massa, perquè tothom en teníem ganes de debò…. quan ens passaven per damunt els helicòpters, una onada de color es produïa acompanyada de crits d’INDEPENDÈNCIA!!!
Nosaltres, que ja vàrem acudir a la primera Diada de “la democràcia” l’any 1976 a Sant Boi (per què a la ciutat de Barcelona no la van permetre fins al 1977), érem ara de nou en un altre indret, aquest cop a la Meridiana per afegir-nos al poble que cada vegada més il·lusionat pretén assolir la llibertat com a nació. Les darreres 3 Diades des del 2012, han estat massives amb centenars de milers de persones al carrer, manifestant-se amb un objectiu comú…. el dret a decidir com a poble el que volem que sigui Catalunya, avui en dia encara una nació sense estat.
Creiem que la manifestació d’enguany ha assolit tots els records d’assistència malgrat les maniobres de molts partits “unionistes” i del propi estat per tal d’impedir-ho. Creiem sincerament que això no té aturador; no sé pas si aconseguirem aviat governar-nos a nosaltres mateixos, però estic segur que no hi ha marxa enrere i també que els esdeveniments a partir d’ara s’acceleraran per tal d’aconseguir que en un futur molt proper, el poble de Catalunya pugui decidir en llibertat el seu futur com a nació.
