Ja fa uns dies, (abans d’anar al Festival de Tàrrega) vam anar al Teatre Romea atrets per la proposta de “La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucia la Baja”, EL GRITO EN EL CIELO, i la veritat és que vam sortir impactats. És una obra de la qual no pots sortir indiferent i que ens presenta en clau irònica la duresa dels geriàtrics.

Aquesta obra va ser estrenada el 8 de novembre de 2014 al Festival Temporada Alta de Girona i havia començat a gestar-se a la Biennal de Venècia a l’estiu, on havien estats convidats pel seu director Àlex Rigola a fer una residència artística.

L’humor negre i tendre de La Zaranda ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort. Ens acosten a uns cossos desnonats pels historials mèdics per reivindicar la capacitat del somni com a clau de la porta de la llibertat.

Una escenografia molt simple però efectiva, tan sols amb una mena de gàbies; una infermera que de forma compulsiva es treu i es posa uns guants esterilitzats mentre ens explica les bondats del centre en el qual treballa … és el començament de l’obra.

Ella té cura de les persones que han estat “dipositades” en aquest geriàtric esperant la mort. De cop ens diu que és l’hora dels exercicis i gira les gàbies d’on surten com poden quatre persones amb una mobilitat molt reduïda mentre sona amb potència l’obertura de Tannhaüser de Richard Wagner. Realment impactant aquest començament.

Aquestes persones que viuen en un geriàtric asèptic, medicats, en un procés de sedació pal·liativa, ocupen els seus dies amb sessions de rehabilitació i teràpies d’entreteniment que com a l’escena de la pilota o la del teatre quan es giren de cara al públic disfressats i connectats a màscares d’oxigen o vials intravenosos, mostrant-nos la part més colpidora de l’obra.

Malgrat tot, no han perdut la capacitat de pensar i conscients del destí que els espera, decideixen escapar d’una realitat sense esperances buscant una sortida. Són potser els moments més hilarants de l’obra i al mateix temps els més tristos. Malgrat la duresa de les escenes que ens mostren, La Zaranda ho fa en clau de comèdia, tot buscant la comicitat exagerada d’algunes situacions, per tal que permeti als espectadors esclatar en riallades i agafar aire per preparar-nos per la següent escena que amb tota probabilitat serà encara més dura.

Una posada en escena on les quatre gàbies en constant transformació, aconsegueixen anar transformant l’espai, i una acurada il·luminació, ajuden a mostrar un món deshumanitzat i fred on els sentiments queden al marge. Les interpretacions dels cinc actors en escena són excel·lents.

La Zaranda té una forma de fer teatre amb un llenguatge contemporani i efectiu, no és un teatre difícil, però no a tothom li arriba ni a tothom li agrada, perquè és un teatre que va directe a l’ànima i ens deixa un pòsit que si bé queda esmorteït per l’humor i la ironia, no perd la seva capacitat de revoltar-nos i enfrontar-nos a una realitat crua i real.

Segons l’autor d’aquesta obra, Eusebio Calonge, els seus personatges no viuen un argument, viuen una passió.

Amb 38 anys de vida, La Zaranda té com a constants teatrals el seu compromís existencial i el manteniment de les seves arrels, i com a mètode de treball la creació en comunitat.

Com veieu, nosaltres vàrem gaudir moltíssim d’aquesta representació i com creiem que serà una de les millors produccions de la temporada, no podem més que recomanar-la. La nostra valoració “cargolaire” és la màxima.

Direcció i espai escènic: Paco de la Zaranda 

Text i dramatúrgia: Eusebio Calonge

Intèrprets: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Iosune Onraita

Iluminació: E. Calonge / Vestuari: Trini Cabrero / Cartell i fotografía: Víctor Iglesias

Música: Tannhaüser, Richard Wagner (transcripció per a piano de Franz Liszt). Mambos de Pérez Prado. Adore te devote, Santo Tomás de Aquino.

Producció: La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja

Amb la col.laboració de: Festival Temporada Alta i Biennale di Venezia