Teniem moltes ganes de veure aquesta producció de Wadji Mouawad que sempre ens sorprèn. SOEURS és la segona entrega del cicle “Domèstics” dedicat a la família que va començar amb SEULS (***), que vam poder veure la temporada passada al Teatre Lliure, i anirà seguit de Frères i Père et Mère.

La veritat és que ens va enlluernar amb la primera proposta que vàrem poder veure d’ell, ni més ni menys que INCENDIS (*****), al 2012, però en canvi altres propostes que vam veure posteriorment, ens va deixar no precisament amb bon sabor de boca, com per exemple LITORAL (**) en 2013, o CELS (**) en 2014.

Aquesta vegada amb SOEURS (🐌🐌🐌🐌🐌), ens ha tornat a deixar de nou absolutament meravellats del que és capaç de poder escrriure i hem de dir que ara per ara, creiem que és la millor proposta teatral d’aquesta temporada del GREC2015.

Aquesta obra també se’ns presenta com un monòleg que ens parla dels orígens, de la identitat i del que pot arribar a representar el no poder parlar amb llibertat en la pròpia llengua.

La posada en escena és sensacional, ja que se’ns planteja com una barreja d’elements reals amb projeccions i on l’actriu, única protagonista, es desdobla en diversos personatges gràcies a l’espectacular muntatge audiovisual.

Geneviève Bergeron és advocada i experta en mediació en conflictes internacionals i és per això que intenta treure ferro al sentiment de la seva mare que se sent com una exiliada dins del mateix país. Són naturals de la província de Quebec de parla francesa i ara viuen a la província de Mont-real que també és francofona, malgrat que aquest idioma està en un alarmat retrocés per culpa de la imposició per part de l’estat Canadenc, de l’anglès a tot el país, menystenint el francès, inclús a la part francòfona del país. Una absència, la de la seva germana ameríndia amb la qual no té gaire contacte, pesa cada vegada més en la seva solitud.

Una turmenta de neu, la reté a Ottawa i ha de fer nit en un hotel, la seva habitació, la 2121, és interactiva, aquesta escena ens ofereix situacions molt divertides, i tot s’activa per la veu: llums, nevera, tele…… la seva frustració, serà la gota que farà vessar el got de la seva tolerància és justament que no ho pot fer en la seva llengua materna. Tots els idiomes són reconeguts tret del francès. Truca a recepció demanant, exigint i finalment pidolant que algú parli amb ella en el seu idioma i li diuen que no ho poden fer, que a les sis del matí ningú parla francès.

I és a partir d’aquest moment que tot canvia, ella perd els papers i reacciona d’una manera que sembla inversemblant i violenta. Entren en escena altres personatges que són interpretats per ella mateixa però que conviuen a l’escenari gràcies a la màgia dels mitjans audiovisuals. Són uns moments realment fantàstics.

Nosaltres entenem molt bé aquesta denúncia que vol fer el text de Wadji Mouawad, ja que l’estiu passat vàrem conèixer bona part de Canadà (costa est, rocalloses i costa oest..)….. i vàrem poder constatar que l’únic idioma que es parla en tot el país, és l’anglès i que a la part francòfona és difícil trobar persones que parlin francès (almenys els que tenen contacte amb els turistes).

Com a Catalans, entenem perfectament que arribi un moment que la protagonista perdi els papers, al trobar-se amb una situació que se senti estranya en el seu propi país, per culpa de la persecució d’una llengua a favor de la llengua majoritària. La repressió del estat espanyol i de l’actual govern del PP en contra del català, ens va fer remoure les entranyes i valorar encara més la denúncia realitzada sobre aquest tema.

Annick Bergeron interpreta un monòleg però no un únic personatge, el segon personatge de pes és el perit d’assegurances, és libanesa i exiliada al Canadà, viu sola amb el seu pare que depèn totalment d’ella. Es crea una interacció entre les dues dones, totes dues amb problemes familiars, amb carències afectives i amb un sentiment d’exclusió i aïllament vers la societat en la qual viuen.

Els temes recurrents, ens els textos de Mouawad tornen a aparèixer, el rerefons de la guerra com a causant de mort, separació i exili, la nostàlgia que aquest exili provoca en els que ho pateixen i la lluita per la defensa de la identitat enfront d’una societat homogeneïtzadora.

Podríem dir que Wadji Mouawad és sempre el mateix i és sempre diferent, però en qualsevol cas hem gaudit d’una gran, gran, GRAN representació.

Text i direcció : Wajdi Mouawad

Inspirat per : Nayla Mouawad i Annick Bergeron

Dramatúrgia: Charlotte Farcet

Interpretació: Annick Bergeron

Veus: Annick Bergeron (nevera, televisor, canals de televisió), Christelle Franca (Virginie), Aimée Mouawad (veus de nens), Wadji Mouawad (Arnold)

Ajudant de direcció i seguiment artístic en la gira: Alain Roy // Escenografia i dibuixos : Emmanuelle Thomas // Disseny d’il.luminació: Éric Champoux, amb la col.laboració d’Éric Le Brec’h // Vestuari: Emmanuelle Thomas // Concepció i realització de video: Dominique Daviet, Wajdi Mouawad // Direcció musical: Christelle Franca // Composició musical: David Dury // Músiques addicionals: Je ne suis qu’une chanson, de Ginette Reno, Saat Saat, de Sabah, i Estudi opus 76 núm. 2, de Jean Sibelius // Disseny de so : Michel Maurer // Maquillatge: Angelo Barsetti // Direcció de producción: Maryse Beauchesne