És força complicat anar a veure una obra amb el handicap de què l’han recomanat com imperdible, perquè de vegades les expectatives són molt altes i el desencís pot ser molt gran, i això és el que ens ha passat amb aquesta proposta de la Sala Beckett.

Un text que no ens ha interessat I que tampoc no hem entès.

Nosaltres vam viure de lluny els esdeveniments de la Plaça Tiananmen i vam saber de represalies desproporcionades com la que ens explica la protagonista referides a Yu Dongyue.

Com sempre que parlem o sentim a parlar d’aquests tipus de comportaments dels governs totalitaris (o no tan totalitaris) respecte a les persones que no combreguen amb el que ells volen, se’ns posa la pell de gallina i recordem situacions no tan llunyanes de la dictadura que nosaltres si vam conèixer en primera persona.

Ens trobem davant de Madeleine (Fina Rius), una persona que ja se’ns mostra perduda o desorientada amb la seva vida, fa un temps que s’ha traslladat de país o de pis i encara no ha desfet caixes…. Pensem que al llarg de l’obra sabrem el perquè però sortirem sense saber-ho. Tampoc no aconseguirem entendre el perquè de la seva obsessió per la història d’una persona que no ha conegut, abandona la seva feina i es dedica a investigar de manera compulsiva i obsessiva sobre els esdeveniments de la plaça Tiananmen, mentre intenta infructuosament redactar una carta per a Yu Dongyue.

Un altre personatge és Lin, (Mar Ulldemolins), una noia xinesa, alumna de Madeleine i que se’ns presenta amb comportaments molt infantils quan hem de suposar que és prou adulta per a haver emigrat del seu país buscant un futur millor.

El tercer personatge de la historia, un excel·lent Pep Ferrer, és en Jérémie a qui la seva solitud fa buscar la companyia de la Madeleine i s’acaba involucrant en la seva obsessió. De rerefons el seu drama personal, un fill disminuït psicològicament al que ha hagut de criar sol fins a internar-lo en un sanatori.

Perquè aquesta dona s’obsessiona d’una forma podríem titllar de malaltissa per una persona que no ha conegut???

Perquè acaben fent-li costat en l’obsessió dues persones que no tenen res a veure amb ella o amb el Yu ??

He llegit que Penso en Yu és una obra definida com a compromesa que ens ha d’obligar a reflexionar sobre el sentit del sacrifici i la implicació amb el món que ens envolta. I alhora un homenatge a persones com en Yu capaços de sacrificar-se per fer quelcom injustament prohibit. No he llegit el llibre i no puc saber del cert si em transmetria això, el que si puc constatar, és que dalt de l’escenari el text no m’ho ha suggerit i no m’ha interessat.

Ens ha agradat força la posada en escena i la il·luminació que han ajudat a fer avançar l’obra construïda amb escenes segurament massa curtes. Les interpretacions malauradament no ens han acabat de fer el pes, i no ens les hem acabat de creure….. exceptuant, com ja he comentat abans, la gran interpretació de Pep Ferrer.

Autora: Carole Fréchette

Traducció: Elisabet Ràfols

Direcció: Imma Colomer

Intèrprets: Fina Rius, Mar Ulldemolins, Pep Ferrer

Veu en off: Sofia Xisi // Escenografia: Max Glaenzel // Il·luminació: Kiko Planas // Vestuari: Antonio Belart // Vídeo: Joan Rodón //Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias //Ajudant de vestuari: Carlota Ricart //Construcció escenografia: Jorba-Miró.Estudi-Taller d’escenografia //Gravacions so: Lucas Airel Vallejos //Fotografia: David Ruano //Producció executiva: Anna Rius //Ajudant de direcció: Aina Tur //Alumne en pràctique