Amb l’agenda plena de GRECs, no ens havia passat pel cap, anar a cap espectacle mes, perquè estem arribant a la saturació cultural per l’acumulació d’espectacles i cròniques pendents per escriure al Blog, però vàrem rebre un missatge directe de Lali Álvarez, proposant-nos anar a veure la seva primera obra de Teatre, RAGAZZO, de la que és a la vegada autora del text i directora d’aquesta proposta teatral.

Vàrem buscar un forat a la nostra agenda i per sort el passat diumenge el teníem lliure i no ens ho vàrem pensar ni un minut, perquè a més a més teníem moltes ganes de trepitjar per primera vegada la Nau Ivanow que encara no coneixíem, encara que sembli mentida.

 Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen els carrers i no permeten l’entrada a la Zona Rossa, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.

Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc han okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a vivenda, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la Zona Rossa.

Com ja va escriure fa uns dies l’Imma a l’espai de Facebook “Teatre, l’opinió dels espectadors”, veure RAGAZZO ha estat un cop de puny directe a l’ànima. Absolutament desfondats i emocionats per un text colpidor i una interpretació entregada i magnifica.

Evidentment cada un de nosaltres té una ideologia pròpia i per molt esquerrana que aquesta sigui, potser la nostra, dista força del món okupa, per la senzilla raó que vàrem créixer en un altra època, on tot era potser més fàcil alhora de trobar una feina estable i pensar en un futur més o menys prometedor; tot això ha canviat moltíssim, a hores d’ara. Però el que no ha canviat en absolut és la necessitat humana d’establir una relació amb altres persones per sentir-nos estimats com a persones… i la Lali Álvarez, ha sabut mostrar-nos amb una sensibilitat exquisida la vida d’aquest jove, que prefereix acudir a una proposta de manifestació que anar a prendre un bany tranquil a la platja.

La descripció dels fets, des de que apareix adormit al seu llit i nosaltres podem entrar en la seva intimitat, fins que acaba assassinat per les forces de seguretat italianes, està explicat amb una sensibilitat exquisida… fins que evidentment la violència apareix a escena i llavors el canvi d’acció és brutal i angoixant.

En tot això té molt a veure la gran interpretació d’Oriol Pla, que aconsegueix atrapar-nos des del primer minut…. en una actuació en solitari que primer estar plena de tendresa i que a poc a poc es transforma en una activitat física brutal que arriba a desgastar fins i tot al públic que presencia atonit la seva actuació.

Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

No ens imaginàvem pas al entrar a la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow, que sortiríem tan tocats i al mateix temps, tan eufòrics de viure una experiència teatral tan intensa com la de Ragazzo. Sembla mentida que una autora tan jove pugui aconseguir un nivell tan alt en la seva primera obra que escriu i que dirigeix al mateix temps.

Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

La nostra valoració cargolaire de 5 cargols, és com veieu la màxima, que equival a un 10 sobre 10; una llàstima que aquesta proposta teatral únicament s’hagi pogut veure durant quatre dies, però estem absolutament segurs que aquesta proposta ben aviat la veurem programada en un teatre convencional fent temporada… i és que veritablement es tracta d’una veritable joia que tothom hauria de veure.

Dedicat a la memòria de Carlo Giuliani, assassinat a Gènova el 20 de juliol de 2001.

Autoria i direcció: Lali Álvarez
Intèrpret: Oriol Pla

Cia. Teatre Tot Terreny // Ajudant de direcció: Quimet Pla // Assistent: Irene Vicente // Disseny de llums: Núria Solina // Disseny de so: Pau Matas Nogué // Fotografia: Clàudia Serrahima // Col·laboracions: Aleix Aguilà, Isaac Domínguez