Ahir vàrem viure una altra nit màgica i emotiva en el Teatre; es tractava de fer un homenatge a un dels dramaturgs fonamentals del Teatre en llengua catalana més estimats de casa nostre, aprofitant que aquest dissabte vinent Josep Maria BENET i JORNET, complirà 75 anys.
Josep Maria Benet i Jornet
Va ser un homenatge institucional per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el que ha participat de ple el Teatre Nacional de Catalunya, en un espectacle que ha volgut recordar bona part de la seva obra dramàtica, amb lectures de fragments per part de molts actors que se l’estimaven i que familiarment l’anomenaven “Papitu” amb pa de “pare”. L’acte ha estat pensat i dirigit per Xavier Albertí, Lurdes Barba, Sergi Belbel i Toni Casares.
No ho se del cert, però a mi em va donar la sensació que en Papitu no en sabia de la missa la mitat, per la cara de sorpresa (gairebé de terror) quan va entrar a la Sala per la part dels ascensors amb els seus familiars… i es va tapar la cara amb les dues mans intentant reaccionar del que li venia a sobre, mentre que el públic de la Sala unànimement en peus aplaudia la seva aparició.
Tot seguit quan l’ambient es va calmar una mica, van començar a aparèixer actors que van llegir fragments de la seva obra, com són Mercè Arànega, Clàudia Benito, Jordi Boixaderas, Pep Cruz, Sara Espigul, Maife Gil, Anna Güell, Cesca Piñón, David Selvas, Lluís Soler, Mont Plans i Pau Vinyals.
Però també vàrem poder veure fragments de filmacions d’obres de Teatre en les que apareixien actrius que malauradament ja no estan entre nosaltres com les molt estimades Àngels Poch, Anna Lizaran i Rosa Novell, i que de ben segur de poder, estarien també físicament a l’escenari.
Les lectures que es van poder escoltar van ser:
– La desaparició de Wendy (1973) – Una vella, coneguda olor (1963) – Berenàveu a les fosques (1971) – Revolta de Bruixes (1975) – Ais carai ! (1988) – Testament (1995) – L’habitació del nen (2001) – Salamandra (2004) – Soterrani (2006) – Com dir-ho ? (2010).
Els fragments audiovisuals van estar de les següents obres de Teatre:
Revolta de bruixes (1975) – Desig (1989) – E.R. (1993) – Olors (2000) – Dues dones que ballen (2009)
No es va anomenar la maleïda paraula Alzheimer en cap moment de la nit, però tots els presents la teníem ben present, recolzant amb la nostra presencia, el coratge de fer-ho públic i la lluita que d’ara en endavant haurà de patir en Papitu, per perdre la seva identitat i els seus records el més tard possible.
Us deixo un vídeo dels últims minuts en què en Papitu es va veure rodejat de tots els amics, precisament en el lloc que va voler que fos la seva vida, el TEATRE.
Certament va ser un homenatge emotiu. Ja des del primer moment, quan Benet i Jornet va entrar a la sala, amb el públic d´empeus i aplaudint….
Gràcies per la vostra convidada!
Tant de bo, algun dia proper, l´Alzheimer sigui una malaltia menys dura!!
Després d’aquesta entrada d’en PAPITU a la Sala i de viure un moment molt emotiu, em va saber greu no haver pensat en gravar aquest moment per compartir-ho amb els que no van tenir la sort d’estar presents en aquest homenatge.
Totes les malalties que no tenen sortida possible són terribles, però aquesta de l’Alzheimer és especialment cruel, perquè destrueix la personalitat i la memòria de la persona fins a arribar a límits que la persona que el pateix no es reconeix ni a si mateix. Segurament d’aquí a uns anys trobaran la solució per posar fre. Tant de bo.