La setmana passada ens vàrem animar a anar a veure DISTANCIA SIETE MINUTOS, que ara s’està representant a La Villarroel, en llegir opinions molt positives d’amics nostres, publicades a la xarxa; no havíem sentit mai parlar de la Companyia Tiznina, però a partir d’ara, ben us asseguro que no ens perdrem cap de les seves propostes teatrals.

Tiznina, dóna nom a una companyia fundada per Diego Lorca i Pako Merino, com a conseqüència de la seva trobada l’any 1999 a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq a París i a partir de l’any 2001 comencen a treballar junts. Durant els dotze anys següents, produeixen tres espectacles amb èxit de crítica i públic, Folie a deux – Sueños de psiquiátrico (2002), Entrañas (2005), Exitus (2009), Distancia siete minutos (2013). Les seves obres estan editades i la primera d’elles adaptada al Cinema.

Coincidint cronològicament en el temps amb l’enviament i aterratge del robot espacial Curiosity, el Fèlix, un jove jutge, es veu obligat a abandonar la seva casa afectada per una plaga de tèrmits i instal·lar-se durant uns dies al que havia estat el seu domicili familiar. L’entorn dels judicis, on el jutge desenvolupa la seva professió, així com la convivència amb el seu pare, faran sortir a la llum temes fonamentals com la justícia, la felicitat o el destí.

Segons sembla, acostumen a treballar les seves creacions durant molts mesos o anys i en aquesta ocasió no ha estat menys, ja que la companyia ha realitzat un llarg treball de recerca, en què han estat en contacte amb professionals de la justícia, han assistit a conferències relacionades amb la recerca de la felicitat o s’han posat en contacte amb treballadors i interns de la presó Model de Barcelona. És per aquesta causa que estrenen tan sols una obra, més o menys cada quatre anys… i és que el seu treball de creació, és absolutament perfeccionista.

DISTANCIA SIETE MINUTOS, ens vol mostrar principalment, el fet de la greu incomunicació entre les persones, que es parlen però malauradament no s’escolten i no per tant no s’entenen….. que poden conviure en el seu dia a dia, però que en realitat no es coneixen. Aquests creadors, ho fan d’una manera força especial, que potser en un principi xoca de front amb la manera que tenim de veure el teatre convencional, barrejant diversos temes, que en principi semblen inconnexes (com l’enlairament d’un robot a l’espai, les declaracions de vàries persones davant d’un tribunal de justícia, el contracte amb una empresa per aniquilar els tèrmits del domicili del protagonista), però que sense adonar-nos i entre somriure i somriure ens van abocant al tema on en realitat ens volen portar…. el de la incomunicació entre un pare i un fill, que s’estimen, però que no parlen i si ho fan, és per dir-se coses intranscendents que no els importa res a cap d’ells.

Utilitzant mitjans escènics absolutament innovadors, … i no parlo pas de la ja exagerada utilització de mitjans audiovisuals, en moltes produccions teatrals a l’actualitat … simplement amb un escenari a les fosques i uns actors que gairebé no veus i que escriuen amb guix sobre pissarres il·luminades per petites llanternes de mà….. amb aquesta senzillesa, utilitza’n-la d’una manera potser provocadora, però intel·ligent i molt volguda, et van portant al que realment volen expressar, la incomunicació entre les persones, per acabar rebent un brutal cop de puny a l’estómac que et deixa K.O. a la butaca del Teatre, sense esma ni tan sol per poder aixecar-te de la butaca. La reflexió que produeix als espectadors és profunda, perquè cada un d’ells, s’ha vist reflectit a l’escenari, pensant amb les relacions humanes que mantenim diàriament i que podem millorar moltíssim.

La interpretació dels dos actors és per tirar coets i no parar, però és que a més a més, es tracta d’un treball total, que abasta totes les seves facetes… un “jo m’ho cuino i jo m’ho menjo”…. posada en escena minimalista, escenografia, arguments i diàlegs pensats i elaborats per ells amb precisió, buscant el riure de l’espectador per tal de relaxar-lo, moments abans de donar-li el cop de puny definitiu a l’estómac, que ens farà sortir a tots del teatre amb la intenció de millorar, ara que encara som a temps.

Absolutament recomanable; jo encara diria més… imprescindible la seva visió per qualsevol persona que estima el Teatre; estarà a La Villarroel fins al 21 de juny i seria una verdadera llàstima que us perdéssiu un dels treballs més innovadors i colpidors de la temporada. La nostra valoració “cargolaire”, com ja heu vist a la capçalera, és el “top” de 5 cargols …. per les persones “normals” un 10 sobre 10. Brutal !!!

Dramatúrgia i Direcció: Diego Lorca i Pako Merino

Repartiment: Diego Lorca i Pako Merino

Disseny de so: Jónatan Bernabéu // Disseny d’escenografia: Jordi Soler i Prim
Disseny d’il.luminació: Miguel Muñoz // Vestuari: Titzina

Producció: Titzina

5 cargols incomunicats