Un concert que el destí ens tenia predestinat i que malgrat que ens pertocava dins del nostre abonament el vàrem canviar per un altre, ja que les dates coincidien amb una 
escapada prevista a Cadaqués en un somiat llarg cap de setmana a la Costa Brava. Però uns dies abans vaig veure que el pla no era massa reeixit, ja que gairebé no podia caminar amb les crosses. Tornem al pla original i ens quedem a Barcelona, comprem entrades de fila 1 a l’Auditori i podem així assistir al últim concert del mestre Pablo González com a titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
El mestre en un perfecte català, abans del concert va donar les gràcies al públic per aquests 5 anys de vivències que ha compartit amb nosaltres; és molt d’agrair l’esforç d’integració que ha realitzat aquest home i sobretot pel treball que ha realitzat de transformació de l’orquestra amb una de les principals d’Europa. Crec que el trobarem a faltar ben aviat, malgrat que les expectatives del nou director japonès Kazushi Ono, són sincerament engrescadores.
El programa de comiat del mestre González va ser també especial, amb una de les grans composicions de tota la història de la música:
– GUSTAV MAHLER (Kalischt, actualment república Txeca 1860 – Viena 1911)
Simfonia núm. 9 en Re major
La maledicció de les «novenes simfonies» es va acomplir un cop més: Beethoven, Bruckner, Schubert, etc. També Mahler va morir després de compondre la Novena, quan només havia esbossat la Desena. Una obra monumental, intensa i profunda, amb un final colpidor. Que la Novena de Mahler parla de la mort no és cap secret. Hi ha qui l’ha batejat com a Rèquiem, per allò de ser la darrera obra acabada de l’autor o per estar inspirada en la proximitat de la mort. El cert és que Mahler també reflexiona sobre la seva pròpia vida: al llarg de la partitura hi ha una sèrie de cites musicals d’obres seves anteriors que es poden llegir com un repàs de la seva existència com a creador. És com si ens digués: «Aquí us deixo aquest llegat musical, però que consti que encara em quedava molt per explicar»
Encara que la posició en què estàvem no ens permetia més que veure els peus dels músics de la primera fila i poc més, vàrem escoltar aquesta Simfonia amb atenció perquè era la primera vegada que la escoltàvem en directe; ens va agradar en general, encara que la vàrem trobar força desigual pel que fa a la gran diferència musical entre els seus 4 moviments.
La interpretació de l’OBC creiem que va estar magnifica i l’entrega de Pablo Gonzàlez estic segur que va ser total. No va ser per nosaltres el millor concert que ha dirigit el mestre, però el guardarem a la nostra memòria pels sentiments que vàrem poder viure en aquesta nit tan especial.
Com sempre, us deixo l’enllaç de Catalunya Música d’aquest concert, per si us ve de gust escoltar-lo tal com va sonar.
