Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

La seva visió teatral en aquesta ocasió, l’ha dissenyat en tres parts molt diferenciades, la primera des de la visió dels propis soldats en el mateix front d’Aragó (Lluís, Jordi Solerás i el seminarista Cruells) en la que participa una pagesa convertida per accident en senyora d’un castell; la segona visió, des de la rereguarda a Barcelona, de la dona d’un dels soldats protagonistes (la Trini) i la tercera amb la fusió de les dues primeres amb el retrobament dels personatges amb les seves famílies, de nou al front de guerra. En conjunt retrata un gran guinyol, on les titelles humanes són en realitat, personatges que sobreviuen en mig de la immensa tragèdia col·lectiva que és la guerra i ens ho mostra des del punt més humà possible, el d’una sèrie d’històries encreuades d’amor.

La primera part ens explica l’ambient del front de la guerra civil espanyola, principalment amb el text però recolzats amb imatges de vídeo, però i sobretot també al·legòricament, amb imatges plàstiques potents,  utilitzant la dansa, en la que els soldats i els fusells “ballen” al costat de la mort, com si no s’adonessin realment al joc macabre amb el que participen; és el plantejament i el nus de l’obra, on coneixerem la majoria de personatges, les seves pors, els seus amors; no és gens fàcil plasmar escènicament un front de guerra a l’escenari i aquí Àlex Rigola ha optat per una opció força simbòlica i segurament per aquesta causa, és l’acte que costa més d’assimilar des del punt de vista dels espectadors. A nosaltres ens va agradar moltíssim aquesta barreja d’arts escèniques, precisament perquè és diferent de tot el vist fins ara i un repte brutal per un director de teatre, per tal d’intentar plasmar tantes sensacions amb imatges allunyades del “realisme” teatral. Aquí valorem el treball immens de l’actor Nao Albet (Lluís), que sobresurt per sobre de la resta de companys, encara que tots ells tenen un nivell altíssim i ho dic sincerament i no pas per cortesia.

La segona part, és diametralment diferent, per lo realista de la posada en escena, amb una escenografia molt senzilla (una estora) i un molt bon treball d’il·luminació, que aconsegueix que els espectadors se centrin en la lectura d’unes cartes per part d’una immensa Mar Ulldemolins (Trini)…. gairebé un monòleg, que deixa els espectadors sense alè. El tercer acte, amb un tragicòmic dinar de gala on es retroben tots els protagonistes, dóna peu a papers més importants a la resta dels personatges, amb una actuació força coral, però amb esquemes teatrals menys atrevits que a la primera part, per atrapar també a un públic més convencional. Tres actes que semblen 3 obres de teatre diferents per la seva allunyada posada en escena.

En Pau Roca té un paper força important i el treballa bé, encara que jo personalment i en aquesta ocasió, el trobo força inexpressiu… sempre amb un mig somriure a la cara, passi el que passi (res a veure amb el seu magnífic treball a “Pulmons”). Andreu Benito, com sempre extraordinari i de Marcel Borràs i Joan Carreras, em vaig quedar amb les ganes de gaudir-los molta més estona…. amb més protagonisme del que aquesta vegada els ha tocat en sort.

En sortir l’Imma no es va poder estar i en el mateix Teatre es va comprar la novel·la original de Joan Sales, per assaborir-la com cal. Per nosaltres, aquesta producció teatral d’INCERTA GLÒRIA, passa a ser considerada una de les millors representacions de la temporada.

Escenografía: Max Glaenzel // Vestuari: Sílvia Delagneau // Il·luminació: Agustí Viladomat //Banda sonora: Nao Albet // So: Albert Mosoll // Vídeo: Francesc Isern i Max Glaenzel // Ajudanta de direcció: Alba Pujol // Ajudants d’escenografía: Martín Eluchans i Josep Iglesias // Documentació: Eleonora Herder

// Il·lustració cos: Alejo Levis

Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Heartbreak Hotel