Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.

Així i tot valoro molt positivament la posada en escena en aquesta versió, en un intent d’apropar l’acció al públic d’avui en dia, ja que tot transcorre en un hotel en l’època actual i no grinyola gairebé res del que es diu a escena, amb l’escenografia giratòria que ens mostra des de la recepció de l’hotel, el hall amb els ascensors, la sala de bar que a vegades es transforma en discoteca (potser l’escena del karaoke queda un pèl ridícula) …i una de les habitacions amb el seu corresponent quart de bany. Haig de felicitar al director d’escena Damiano Michieletto i a l’escenògraf Paolo Fantin).

La direcció d’orquestra, aquesta vegada si (per fi), a càrrec del seu director titular Josep Pons, té també molt a veure amb la meva valoració molt positiva i ens dóna esperances de què l’orquestra del Gran Teatre del Liceu aconseguirà la vàlua que li correspon amb la categoria d’un dels Teatres d’òpera més importants del món.

Els solistes van estar tots ells a un gran nivell i si exceptuem al magnífic baríton Itàlia Pietro Spagnoli (un dels puntals de la funció), que encarnava el paper de Don Alfonso, ja d’una certa edat, tota la resta eren cantants molt joves que se’n diuen molt bé amb els papers que els tocava representar: la soprano alemanya Juliane Banse (Fiordiligi), la mezzosoprano pamplonesa Maite Beaumont (Dorabella), el tenor de Puerto Rico però d’origen espanyol Joel Prieto (Ferrando), el baríton barceloní Joan Martín-Royo (Guglielmo) i la soprano espanyola Sabina Puértolas (segurament la millor entre les dones). Em van agradar tots, molt especialment pel seu gran nivell vocal, però també i sense cap excepció per la seva interpretació com a actors, que van intentar fer més creïble un argument difícilment defensable des de qualsevol punt de vista.

Aquesta òpera va ser estrenada l’any 1790 al Burgtheater de Viena, i a Barcelona al Teatre de la Santa Creu el 1798. Al Gran Teatre del Liceu no es va poder veure fins al 4 de gener de 1930.

La nostra valoració cargolaire aquesta vegada és alta, mes per la qualitat de la producció, que no pas per l’òpera, una de les que menys m’agraden de Mozart.

 Direcció Musical : Josep Pons