Sorpresa majúscula amb aquesta fresca i atrevida producció del TNC… i encara més quan ens havien dit que era un autèntic “nyap”; el text del poeta Narcís Comadira l’hem trobat superb, ja que es fonamenta en tres fonts de les quals no s’amaga pas, la primera és l’obra de Txékhov de la que gairebé en copia el títol (l’hort dels cirerers), la segona l’autor per excel·lència del Teatre de text, Shakespeare i el seu més conegut personatge: Hamlet (ser o no ser)…. i la tercera, la religió cristiana evocant la passió de Jesucrist. Quan llegiu això segurament us fareu creus de com pot sortir d’aquesta amanida estranya, d’aquest poti poti, un argument amb cara i ulls, però us asseguro que en Comadira, ho broda.
Una família burgesa que a la mort del pare s’enfronten per l’herència, la mare i la filla per una banda volen vendre la finca familiar, per tal de guanyar calerons fàcils, ja que uns promotors urbanístics els hi proposen construir una urbanització de luxe; el fill que hi ha heretat part de la finca, concretament l’hort de les oliveres i el Mas principal, no vol vendre perquè creu que aquest seria el desig del seu pare. La lluita és despietada i les dones tenen el suport del mossèn, perquè li han promès uns bons calerons per arreglar l’església… o el que calgui.
Es barregen temes de molta actualitat, com el sentit de país (Catalunya) i la defensa de la seva cultura, que a alguns no els importa pas vendre-la al millor postor i en canvi a d’altres, segurament amb molta més sensibilitat, sembla que els hi costa admetre que tothom tenim un preu; tot i la fermesa del fill (que és homosexual), en no voler vendre la seva part de la finca, fent valdre els seus ideals (l’estima per la llengua pròpia i la pàtria), malauradament com qualsevol ésser humà, per un moment dubta seriosament i es replanteja fer-ho per tal de retenir al seu amant amb diners.
No és gens optimista la visió que Comadira ens mostra sobre el futur i la defensa de la nostra terra i la nostra cultura, fent us d’escenes al·legòriques, on el fill incomprès per la resta dels seus familiars, es transforma en una mena de redemptor similar a un Jesucrist contemporani, acusat de traïdoria i de pensar únicament en el seu ego; una escena impagable teatralment parlant, és la del sopar familiar que es visualitza escènicament, com un “sant sopar” amb tots els personatges bíblics que intervenen, incloent-hi l’apòstol Judes.
La posada en escena es magnifica per lo innovadora que resulta, amb tots els elements escenogràfics a la vista, encara que pertanyen a diferents localitzacions i tempos, on els personatges es mouen quasi permanentment a escena; la música en directe interpretada als teclats (piano, teclat i orgue) per l’excel·lent músic, tenor i actor Antoni Comas, del que ja hem pogut gaudir en diverses ocasions entre elles una molt especial en l’Òpera “Jo Gaudí” al Gran Teatre del Liceu.
Els actors/cantants, realitzen una magnífica interpretació coral, on tots els personatges tenen el seu paper i moment important i on a més a més canten prou bé; com sempre però, m’agradaria fer menció especial a Rubèn de Eguia (el fill) en una sorprenent actuació i ….. clar, evidentment també a Mont Plans (la criada), Mercè Arànega (la mare) i Oriol Genis (el poeta) en un dels millors papers que l’he vist representar.
Haig de felicitar a la direcció del TNC per aquesta aposta arriscada i que se surt del que normalment ens té acostumats a representar a la Sala Gran; aposta per un teatre musical contemporani que s’apropa a l’opereta amb molta qualitat i que malgrat aquest enorme esforç segurament no aconseguirà ser reconeguda com una producció massa comercial, no arribant a agradar a tots els públics….. per nosaltres es tracta d’una de les millors produccions d’aquesta temporada.
Repartiment: Mercé Arànega – Rubèn de Eguia – Marta Ossó – Robert González – Mont Plans – Oriol Genís – Carles Canut – Aina Sánchez – Antoni Comas – Ricard Farré
Direcció d’escena: Xavier Albertí // Escenografía: Jordi Roig // Vestuari; Maria Araujo //Il·luminació: David Bofarull //So: Carles Gómez i Josep Puigdollers // Moviment: Roberto G. Alonso // Caracterització: Toni Santos //
Producció: Teatre Nacional de Catalunya
Casualitat…. mateixa entrada, gairebé mateixa opinió….
Que bien lo pasamos y eso que íbamos con un yu-yu…..
Una obra de la Tallers, en la Gran y con una Santa Arànega y un De Eguía… siempre espectacular.
Petons del Florestán
Efectivament acabo de llegir la teva visió dels fets al teu Blog i veig que no sóc l’únic que es va quedar impactat per un treball teatral absolutament perfecte.
Tens raó, a la Arànega, l’haurien d’entronitzar.
Petons del Miquel Gascón
Jo m’ho he passat bé, però no m’ha entusiasmat, no li he acabat de veure la cohesió a tot el matxambrat d’idees i d’obres en les que es basa, pàtria, homosexualitat, Shakespeare, Txèkhov, la Biblia…. I donat que Incèrta glòria a la sala petita tampoc m’ha arribat gaire i Mots de ritual per a Electra directament no em va agradar gens….doncs una mica fluixet tot plegat la producció del Tnc per mi en aquests moments.
Ningú et va dir que fos una obra fàcil aquest L’HORT DE LES OLIVERES i sóc conscient de què a molta gent el pot haver decebut en bona part. Com ja saps, no va ser el nostre cas.
Incerta Glòria l’anem a veure aquest dijous i la veritat és que he escoltat de tot, però principalment una certa desil·lusió amb la direcció d’Alex Rigola. Ja veurem quina és la nostra visió dels fets.
Pel que fa a Mots de ritual per a Electra, en cap moment ens vàrem replantejar anar a veure-la, i encara menys quan vàrem veure les innumerables ofertes que van enviar per correu i xarxes socials…. i és que quan passa això, la cosa té molt mala pinta.
No acabo d’entendre això de que ningú no em va dir que era una obra fàcil ¿? De fet vaig arribar al teatre sense saber de que anava i sense haver llegit cap crítica, així que no anava amb cap idea preconcebuda. Simplement la barreja de idees i textos i el ritme em van semblar irregulars, i no crec que tingui a veure amb que l’obra sigui fàcil o no. Per mi va ser irregular en tots sentits, les actuacions en algunes escenes fantàstiques i en d’altres avorrides, les barrejes de textos i de temes… No, ho sento però sota el meu punt de vista no està ben arrodonida ni resolta..Està clar que aquest cop no hem coincidit. I el que també he pogut percebre és que ha donat per opinions molt diverses ja que n’he parlat amb diverses persones molt ficades en el món teatral, alguns encantadíssims amb el que van veure, altres opinant que havien vist una autèntica mamarratxada.
Em sap greu Nona que hagis interpretat malament el meu comentari; jo donava per suposat que havies llegit la meva crònica amb antelació, ja que l’havia publicat el 16 de maig, ara ja fa 10 dies. T’asseguro que no hi havia cap intenció de retreure una opinió que difereix i molt de la meva.
De fet Nona, jo sóc incapaç de no llegir les opinions teatraires de les persones amb què acostumo a coincidir, abans del dia de la meva assistència la representació, encara que sé del cert, que moltes vegades les coincidències poden arribar a ser nul·les.
Encara que també llegeixo en el teu escrit, i segons les teves paraules, que has pogut percebre opinions molt diverses de persones molt ficades en el món teatral… alguns encantadíssims i altres que la consideren una autèntica mamarratxada (suposo que totes aquestes opinions les vas conèixer, després que vas assistir a la representació).
La irregularitat de les que parles, sincerament no la veig per enlloc; el que si entenc, és que tots tenim opinions diferents i totes elles són respectables.
Una abraçada
Doncs si, les opinions les vaig conèixer desprès de la representació perquè vam coincidir al teatre i ens vam quedar una estona comentant l’obra en sortir. La teva opinió no la vaig llegir, només vaig mirar el nombre de cargols que li havies posat, però no acostumo a llegir en detall les crítiques d’altres abans de veure un espectacle, per intentar al màxim que l’obra no perdi la capacitat de sorprendre’m. Està clar que en aquest cas no ho va fer gaire, em va deixar bastant indiferent. Com ja vaig comentar no la trobo un nyap absolut com alguns us havien dit a vosaltres, però tampoc em sembla de la qualitat que hauria de tenir una obra representada a la sala gran del Tnc. Qüestió de gustos, està clar. Fins aviat.
Retroenllaç: – La llista del millor TEATRE de l’any 2015 a VOLTAR i VOLTAR | Voltar i Voltar