Un espectacle que va ser estrenat al Grec2014 i que malauradament ens ho vàrem perdre per motius d’agenda, malgrat que vàrem poder veure 18 espectacles del Grec2014 durant els 20 primers dies que encara estàvem a Barcelona immediatament de fer la nostra escapada a Canadà.

Des de les hores ha plogut molt i A HOUSE IN ASIA, ha girat moltíssim internacionalment, obtenint grans èxits allà on s’ha pogut veure…. fins ara, sembla que a 64 llocs diferents; aquí a Catalunya únicament s’ha pogut veure al TNT de Terrassa, a la Fira de Tàrrega i a l’Escorxador de Lleida; els governs de dretes que tenim a Catalunya i a Espanya, no recolzen aquest tipus de cultura i més aviat sembla que els hi molesta que es programin aquest tipus d’espectacles, que no són gens convencionals, malgrat que aquesta companyia és catalana i té la seva seu a Barcelona ciutat.

Malgrat que per nosaltres anar a Granollers amb la cadira de rodes era força complicat, vàrem comprar les entrades en quant ens vam assabentar que es representava a l’Auditori de Granollers en una sessió única. Vàrem arribar potser un parell d’hores abans i amb mooooolta tranquil·litat vaig poder accedir per primer cop amb l’ajut de les crosses, recolzant el peu en terra i deixant la cadira (per fi) dins del cotxe (oe oe oeee !!!). Ha pagat la pena fer aquest esforç, perquè l’espectacle s’ho mereix i ens ha deixat gairebé sense paraules (bé… això en mi, és una mica difícil)

A HOUSE IN ASIA, no és ben bé Teatre, tal com el tenim conceptuat; podria ser teatre d’objectes, però va més enllà de tot això, ja que barreja les performances amb actors a l’escenari, amb les utilitzacions de maquetes i filmacions en directe realitzades en el mateix moment per ells càmera en mà, amb d’altres ja pregravades, inclús escenes de pel·lícules conegudes per tothom, que ens endinsen en l’argument …. la caça, captura i mort de Ossama bin Laden.

La confirmació de la seva mort (2 de maig de 2011), va ser donada per president dels Estats Units, Barack Obama. Va morir a la localitat pakistanesa d’Abottabad, al nord del país, a uns 80 km de la capital, Islamabad, fruit d’una acció comando dels Estats Units minuciosament preparada. Les autoritats americanes van afirmar haver llençat la despulla de Bin Laden a la mar, després de fotografiar el cos i fer-li proves d’ADN, i després de seguir els ritus funeraris de la religió musulmana.

La narració comença amb una escena virtual en què simula que estem volant en un avió; creiem que estem esperant fer l’aterratge en un aeroport desconegut, però de sobte ens adonem que estem dins del primer avió que es va estavellar contra les torres bessones de New York…. i ens estavellem contra una d’elles. Aquest esdeveniment va canviar el món i els Estats Units es va adonar que era fàcilment atacable, en contra del que havia fet creure a tota la resta del planeta fins aleshores. La venjança estava servida.

A house in Asia, ha estat un projecte artístic, que ha costat milers d’hores de feina i 18 mesos per aconseguir el resultat que ara podem veure, encara que ha estat transformat forces vegades. Es basa en el coneixement que la companyia va obtenir, de què existien com a mínim 3 cases idèntiques a la que residia Bin Laden al Pakistan, prefabricades especialment a diferents llocs del món, per tal de què els militars d’Estats Units poguessin preparar i assajar l’atac, amb el mínim de riscos possibles i amb l’èxit garantit gairebé al 100%.; una de les còpies exactes d’aquesta casa, estava situada dins d’una base militar a Carolina del Nord i una altra a Jordània, on es va filmar fins i tot una pel·lícula.

La narració compara escenes de l’oest Amèrica (a manera de western escènic), amb escenes dels assajos i atac a la residència on vivia Osama bin Laden (Gerónimo); a les primeres ens mostra les batalles entre la cavalleria americana i els apatxes (els bons i els dolents), i l’aniquilació sistemàtica de les tribus existents en aquelles terres, un cop descobertes. El triomf del “bé” sobre el “mal” en una demostració de superioritat, exercit per la força i potser no tant per la raó. Estats Units, salva de nou el seu honor davant l’opinió publica del món occidental, però sap del cert que la guerra no està guanyada i que aquell 11 de setembre va ser l’inici del que ara està succeint arreu del planeta i també, que ara per ara no té aturador.

En alguns moments ens compara aquesta recerca de “Gerónimo” amb la història de Moby Dick, amb imatges cinematogràfiques on el capità Ahab (Gregory Peck) recerca de forma obsessiva, la gran balena blanca “assassina”.

La producció des del punt de vista de les Arts escèniques, és del millor que hem vist mai; és realment admirable el muntatge per ordinador que barreja sons, músiques e imatges i la comunió amb escenes en viu, actors a escena, i filmacions de maquetes en directe. Ells mateixos el defineixen com a “cinema en temps real”.

“Sense por a parlar de temes delicats, com l’atac a les Torres Bessones, l’Agrupación Señor Serrano, fa una crítica ferotge de tot el que ha seguit a aquest fet, barrejant arguments, discursos, imatges, música…”

Ens vàrem assabentar en el col·loqui posterior que aquesta producció i la seva companyia, Agrupación Señor Serrano, ha obtingut fa no res el Lleó de Plata de la Biennale di Venezia. Els felicitem per aquest reconeixement internacional, que malauradament en aquest estat que s’auto nomena “democràtic”, s’intenta que treballs com aquest passin els més desapercebuts possible.

Si teniu la sort de què la tornen a programar per casa nostre, us ho prego…. no us la perdeu per res de món. No es tracta d’una producció convencional, però estem segurs que a la gent que li agrada la cultura, especialment el món de les Arts escèniques els impactarà i molt.

 Creació: Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal

Performance: Àlex Serrano, Ferran Dordal i Alberto Barberá
Veus: James Phillips (Matt) i Joe Lewis (marine jove)
Project manager: Barbara Bloin
Videocreació: Jordi Soler
Disseny de so i banda sonora: Roger Costa Vendrell
Disseny d’il·luminació: Alberto Barberá
Maquetes: Nuria Manzano
Vestuari: Alexandra Laudo

Granollers Propostes singulars