Ahir dimecres 5 de maig, nit d’estrena a l’Espai Lliure amb la segona obra del cicle “Tot pels diners”, CLEÒPATRA; arribem molt d’hora per poder accedir còmodament amb el meu descapotable i ens fan entrar a la sala els primers; li comento a l’Imma “avui estarem gairebé sols”, perquè en aquells moments comença el partit del Barça amb el Bayern de Munic… i els carrers segurament estaran buits, per la gran expectació; m’equivoco de ple, i m’alegro molt perquè l’Espai Lliure acaba omplint-se totalment, en especial per molts actors, directors i creadors de les Arts Escèniques; el Barça acabarà guanyant per 3 a 0 i CLEÒPATRA també guanyarà per golejada…. i en aquest cas el Messi de torn és l’actriu Anna Azcona.

El monòleg inicial protagonitzat per Clàudia Benito, em va fer témer el pitjor i sincerament vaig començar a patir una mica; és difícil connectar al públic amb un monòleg construït amb frases curtes, gairebé flaixos, sense saber que està passant i menys quan encara no saps per on anirà la trama; després, per sort, quan apareixen a escena Anna Azcona i Manel Sans, comences a lligar caps …. i a partir d’aquell moment la màgia del teatre es va apoderar de nosaltres.

Dylan, després de viure quinze anys en una Babilònia de pecat i corrupció, torna a Barcelona per intentar retrobar-se amb els seus orígens i esperant desintoxicar-se de la seva afició al sexe de pagament i a la coca. Acaba llogant una habitació a dues passes d’aquí mateix, al Poble Sec, al passeig de la Puríssima Concepció, a casa d’una dona peculiar, la Isabel. Ella rebrà en breu la visita inesperada de la filla que no va poder cuidar mai, la Paola, que porta una bossa Kipsta carregada de problemes.

Amb un argument molt més proper a nosaltres, que l’anterior representació del cicle, ja que està situat a Barcelona, l’autor i director d’aquesta proposta, Iván Morales, ens endinsa en molts temes candents a casa nostra, però que són amagats per la societat, com si no ens interesses que sortissin a la llum. Ivàn Morales, que viu darrere del carrer Robadors, coneix molt bé aquest ambient, perquè conviu amb persones amb aquestes problemàtiques i ens ho mostra amb molta humanitat i força sensibilitat, encara que lògicament són temes que de ben segur fereixen la mateixa sensibilitat.

Una mare (Anna Azcona), que per sobreviure ha exercit la prostitució durant 20 anys i que no ha estat al cas de la seva filla, com ella hagués volgut; una dona molt humana i forta en tots els sentits, ja que la vida no li ha permès ser feble en cap moment….. i ara encara menys quan ara pretén defensar la seva feina per tal que sigui considerada com qualsevol altre, liderant un moviment que agrupi i ajudi a les seves companyes de professió. Una filla (Clàudia Benito) que ha recercat des de ben petita l’afecte i l’amor… i ara que sembla que l’ha trobat, resulta que ha de suportar maltractes del seu home, però així i tot, ella necessita continuant estimant-lo…. no té res més a la vida. Per acabar-ho d’adobar, el tema del tràfic de cocaïna també apareix en mig de la trama i portarà greus conseqüències. En mig de les dues dones es troba el personatge de Dylan Bravo (Manel Sans) que intentarà ajudar-les a la seva manera.

Haig de felicitar a Iván Morales per un excel·lent text, que per mi sense cap mena de dubte és el millor d’aquesta producció, que a més ell mateix dirigeix, aconseguint una magnífica posada en escena, en la que gairebé es fa participar el públic, ja que els actors et parlen directament mirant-te als ulls a un pam de la cara, com si esperessin la teva aprovació del que diuen; els moviments de l’escenografia realitzada pels mateixos protagonistes, els senyals dels actors als tècnics de so perquè deixin de fer sonar el telèfon mòbil, la manera que tenen de picar a la porta …. quan no veus cap porta, són aspectes que aporten elements agradables a la representació; el fet de que els actors mai surtin d’escena i es quedin al marge fins que els toqui de nou interpretar, és ja força habitual en el Teatre últimament, però a mi m’agrada força.

Parlem ara de les interpretacions; els tres actors estan magnífics i molt creïbles en els seus papers i per tant els hi posaríem una nota ben alta a tots tres; Clàudia Benito ens va anant agradant més a mesura que anava avançat la representació, amb moments magnífics; Manel Sans em va agradar moltisssssiiiiiim mes que en MAMMÓN, potser perquè el seu personatge no és tan esquerp i molt més humà… i segurament el personatge que requereix més canvis i més ràpids de personalitat…. molt bé per Manel !!!

Però la gran protagonista en aquesta ocasió es Anna Azcona, que en Teatre fa molt de temps que no la veiem treballar, i ens ha sorprès amb una interpretació brutal, d’aquelles que fan posar “gallina de piel” als espectadors. Haig de dir que seria capaç ara mateix de tornar-la a veure de nou aquesta mateixa tarda…. pel sol fet de gaudir de nou del seu extraordinari treball…. i és que es buida literalment a escena. Brava !!!

La nostra valoració global de quatre cargols “Voltaires” (🐌🐌🐌🐌), el que significa un notable alt… i hem estat a un pèl de col·locar-li el darrer cargol.

Aneu al Teatre Lliure. De debò …. paga la pena !!!

CLEÒPATRA – creació i direcció Iván Morales